Els alambins del Museu

12/05/2020 - 08:41

L’aiguardent ha estat un producte clau per a la nostra ciutat. Al seu voltant es va vertebrar el creixement i el desenvolupament que va tenir la ciutat durant el segle xviii. Una activitat d’aquesta importància s’ha vist reflectida en diversos objectes  i elements en les col·leccions del Museu. Avui, però només farem referència a l’eina més important, l’Alambí. Comencem per un petit alambí (núm.d’inv.1124) del segle XVIII  i d’estructura molt senzilla que, en el millor dels casos, podria haver servit per a l’elaboració de destil·lats per a consum particular. Amb un nivell més de sofisticació tenim un altre alambí, també del segle xviii. Una obra artesanal que, per l’origen familiar dels antics propietaris, hom pot deduir que fou realitzat per calderers reusencs o de l’Espluga de Francolí. Aquest peça es composa d’una olla –on s’abocava el vi que s’havia de destil·lar– tapada amb un capitell –en què es concentraven els vapors– i connectada a un conducte refrigerador en forma d’espiral, el serpentí, el qual va submergit en un dipòsit on circulava aigua freda per condensar els vapors més ràpidament. També duu connectat –entre la caldera i el serpentí– l’aromatitzador, a través del qual circulaven els vapors i que servia per donar a l’aiguardent destil·lat l’aroma desitjat, que generalment era d’anís.

El procediment corrent per a la fabricació d’aiguardents en aquest període era la destil·lació fraccionada, que consistia en rectificar l’aiguardent mitjançant successives destil·lacions. El primer pas a donar en la seva elaboració era la tria del vi –la qualitat del qual, lògicament, marcava la que tindria l’aiguardent–, amb el qual s’omplia un terç de l’olla –per cada càrrega d’aiguardent calia destil·lar-ne quatre de vi. Tot seguit, s’encenia el foc. A causa del mateix principi de destil·lació, que consisteix a aprofitar la diferència entre el punt d’ebullició de l’alcohol (78º) i el de l’aigua (100º) per a separar ambdós elements, el foc havia de ser inicialment viu per assolir el punt d’ebullició de l’alcohol, però s’havia de moderar tot seguit, i durant la resta de l’operació, per impedir que se superés aquesta temperatura i que els vapors aquosos s’elevessin fins al capitell. Sense estris que mesuressin la temperatura, només es podia confiar en l’experiència i la drestresa del destil·lador, assolides amb la pràctica, per assolir un control just i precís de la temperatura.

 El primer producte destil·lat era molt fort i s’anomenava aiguardent de cap; el següent era l’aiguardent primer, molt més suau i de més qualitat, i el darrrer en sortir era l’aiguardent de cua, un residu fluix i carregat d’ingredients aquosos. Després de fer la primera destil·lació, calia rectificar l’aiguardent mitjançant successives destil·lacions. En cadascuna d’elles s’eliminava una part de l’aigua que portava el licor, les flegmes i les males olors dels caps i les cues. Segons l’aiguardent que es volgués obtenir, calia efectuar un nombre determinat de destil·lacions –com més graduació tenia l’aiguardent més destil·lacions es requerien. La diferent qualitat i el nivell d’alcohol dels aiguardents era mesurat amb una sèrie de mètodes empírics que també donaven el nom a l’aiguardent: la  prova d’Holanda , que oscil·lava entre els 51,8º i els 53,4º; la prova de l’oli, que superava els 60º; la prova de la pólvora, que s’aproximava als als 90º, i la prova del sol, que pràcticament era alcohol pur. Paral·lelament a aquesta tipologia, les qualitats dels aiguardents també s’expressaven en fraccions –com 2/3, 3/4…–, que indicaven la quantitat d’aigua que calia afegir a l’aiguardent per a rebaixar-lo a la prova d’Holanda, en el primer cas un terç (72,6º), i en el segon un quart (67º). De totes les qualitats, les més usuals dins el comerç reusenc van ser la prova d’Holanda, la prova de l’oli i la dels 3/4.

Durant el segle XIX es va millorar notablement el procés d’elaboració de l’aiguardent, amb la destil·lació contínua. Aquest tipus de destil·lació correspon al tercer alambí que tenim al museu. Del segle xix,  és de fabricació francesa i més concretament parisenca. Amb aquest alambí es podia elaborar un aiguardent de molta més qualitat i, de ben segur, molt més saludable.

Finalment podem fer referència a una caldera d’aram (núm. Inv.1063) de grans dimensions, que malgrat va ser recollida com a caldera per escalfar oli, possiblement, originàriament, fons una caldera d’un alambí que un cop deixés de funcionar com a destil·lació se li hagués donat un nou ús.

Amb aquest conjunt, el Museu té peces emblemàtiques d’un dels períodes més importants de la nostra història, durant el qual es van posar els fonaments del disseny del Reus actual. A redós de la fabricació i la comercialització de l’aiguardent, l’economia reusenca del segle XVIII va experimentar un importantíssim desenvolupament i creixement. L’activitat comercial va esdevenir el pal de paller d’una economia que, a més a més, geogràficament cobria una àmplia rerecomarca i de la qual Reus en serà, de facto i al llarg de dos-cents anys, la capital. Al mateix temps, com indica l’historiador i economista Francesc Cabana, l’aiguardent també tindrà un paper destacat en el procés industrialitzador –la indústria tèxtil– que té lloc al segle xix: [l’aiguardent] serà la base de la creació d’uns capitals que es podran aplicar després al procés d’industrialització. Catalunya –o Reus– hauria de fer un monument a l’aiguardent, ja que la seva importància serà fonamental i permetrà la transformació del país.


Marc Ferran
Director del Museu de Reus