Fortuny, l'observació de la natura

La commemoració del 150 aniversari de la mort del pintor Marià Fortuny (Reus, 1838- Roma, 1874) és una magnífica oportunitat per redescobrir altres facetes d’un dels artistes més versàtils de l’art europeu del segle XIX. Més enllà de coincidir en destacar el seu talent innat, o practicar un virtuosisme i un preciosisme inigualables, darrera de la personalitat de Fortuny s’entreveuen altres aspectes que, malauradament, o bé han estat menystinguts o, simplement, han passat inadvertits.

Un dels principals objectius de l’exposició que ha programat el Museu de Reus per celebrar aquesta efemèride és el de revertir la tradicional imatge que del pintor han construït la crítica i la historiografia. Tanmateix, bona part de la seva producció desmenteix aquest clixé i ens situa davant d’un artista diferent, amatent a interactuar amb el seu entorn físic, a descobrir les possibilitats creatives que possibiliten els factors climàtics i ambientals. En aquest sentit, l’exposició vol posar en valor la relació tant estreta que Fortuny va mantenir amb el medi físic, com va saber copsar els aspectes atmosfèrics canviants i com aquests van tenir una incidència molt directa en la seva forma d’entendre el procés creatiu. A l’entorn d’aquest fil conductor, el visitant podrà descobrir l’idili que va mantenir amb la realitat física i com aquesta el va convertir en un artista obligat a acceptar els reptes compositius que el comportament imprevisible de la natura li plantejava.

Lluny de tancar-se, el pintor, en termes metafòrics, va obrir la finestra de bat a bat i va palesar una empatia per allò que va presenciar, com si es tractés d’un espectacle que l’obligava a descavalcar-se dels posicionaments dogmàtics. Tot el contrari, Fortuny va optar per assumir els nous desafiaments de treballar a l’aire lliure. Aquestes constatacions ens obliguen a tots a formular-nos noves preguntes i a reconèixer la seva meritòria contribució a promoure el naixement d’una nova sensibilitat que derivarà en l’aparició d’un nou llenguatge pictòric que, en el cas de la pintura hispànica, fructificarà en les posteriors generacions pictòriques representades, entre d’altres, per esmentar només alguns, pels pintors Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Joaquín Sorolla; sense oblidar-nos de la influència que l’obra de Fortuny va exercir en moltes de les realitzacions de Nicolau Raurich.

La mostra comptarà amb una nodrida i qualificada presència d’obres pertanyents a col·leccions públiques (Museu Nacional d’Art de Catalunya, Museu de Reus, Museo Nacional del Prado, Biblioteca Nacional, Museo San Telmo) i de col·leccions privades, algunes de les quals són molt desconegudes o que s’exposen per primer cop a Catalunya.