museu de reus

Exposició

Un reusenc a la guerra del Rif (1923-1924)

negre-blanc
Lloc:

Un reusenc a la guerra del Rif (1923-1924)

Aquesta exposició mostra el recorregut vital que va protagonitzar Macià Ferrando Roca durant la seva participació en la guerra.

L’autor, que en aquells moments feia de mecànic d’avions al camp d’aviació de Nador, va saber captar amb la seva càmera Zeiss Ikon Ikonta diversos aspectes d’aquell conflicte, en funció de l’ús que volia fer de les imatges.

D’una banda, una part important eren fotografies que enviava a la seva família, entre les quals hi destaquen paisatges dels llocs que visitava, el dia a dia a la feina o el seu temps lliure. També va fotografiar escenes amb la població civil o detalls que li cridaven l’atenció.

D’altra banda, una segona part de les fotografies que va realitzar mostren una visió més íntima del que estava vivint, des dels moments compartits amb els seus companys a imatges dels llocs tristament coneguts per les derrotes o massacres que hi havia sofert l’exèrcit.

Amb tot, hem de tenir molt present que –com a mecànic d’avions– en Macià sempre va estar lluny de la primera línia, i per això les imatges no reflecteixen la duresa d’un conflicte sagnant que va tenir la major part de la societat espanyola en contra.

Per tal de contextualitzar la visió de l’autor, hem introduït diversos textos que relaten el que allí va succeir i que volen explicar com aquella aventura colonial va marcar l’esdevenir de l’Estat, fins al punt que fou una de les principals causes que motivaren el general Miguel Primo de Rivera a encapçalar –primer– un cop d’estat i –després– a proclamar una dictadura militar que duraria set anys.

 

 

 

Al començament del segle xx, el regne d’Espanya aspirava a reconstruir un imperi colonial al nord d’Àfrica, amb la voluntat de competir amb les potències europees. A més, els militars espanyols estaven obsessionats per recuperar el prestigi perdut el 1898, quan les darreres colònies americanes s’havien independitzat.

Així, el 1904, França i Espanya es van repartir la seva zona d’influència al Marroc i, dos anys després, amb el Tractat d’Algesires, la comunitat internacional els legitimava a fer-ho, tot donant pas a l’ocupació efectiva del territori, que s’inicià el 1907.

La zona que es volia ocupar tenia poc valor econòmic –només unes quantes mines de ferro a les muntanyes del Rif–, fet pel qual aquella aventura no va ser mai gaire ben vista per la societat espanyola. A més, la resistència va ser dura i, el 1909, esclatà la guerra de Melilla, en la qual les tropes espanyoles van sofrir una derrota important –al Barranco del Lobo– i amb greus repercussions per a la política espanyola.

El 1912, l’Estat espanyol va establir el Protectorat Espanyol del Marroc, que suposava el control d’uns 20.000 km². Aquest procés de colonització implicava que tot el poder polític, econòmic i militar restava en mans de la metròpoli i només es mantenien –tant sols formalment– les estructures de poder preexistents, tot i que a la pràctica no tenien gaires competències –tot exceptuant determinades qüestions religioses.

L’ocupació del territori va topar amb una forta resistència local i es van produir diverses revoltes. El 1913, es van haver d’enviar cinquanta mil soldats més. Mentre durà la primera guerra Mundial (1914-1918), Espanya va voler evitar conflictes amb les altres potències i va aturar l’ocupació del Marroc.

Acabada la contesa internacional, s’inicià de nou l’avanç, fins que el 1920 hi van haver diverses revoltes i l’any següent va començar un nou enfrontament, la guerra del Rif (1921-1927).

L’ocupació per part de l’exèrcit colonial espanyol va comportar una forta resistència de les tribus rifenyes que –a partir del juny de 1921– es van revoltar.

El cap dels que lluitaven per alliberar la seva nació de l’ocupació fou Abd el-Krim, un membre de la tribu dels Beni Urriaguel que va evolucionar des de la col·laboració amb les autoritats militars espanyoles de la comandància de Melilla fins a encapçalar una guerra d’alliberament nacional que, el 21 de juliol, vencia els espanyols a Annual.

En aquesta primera etapa, que durà fins a la primavera de 1924, l’exèrcit espanyol va patir diverses derrotes i –fins i tot– van perillar ciutats com Melilla o Tetuan.

Fou en aquest moment que Abd el-Krim organitzà l’Estat de la República del Rif, on es recaptaven impostos, es construïen carreteres o s’organitzava un cos armat que impartia justícia entre la població civil.

La segona etapa del conflicte, des de la primavera de 1924 fins al maig de 1926, suposà la derrota dels rifenys, que van veure com francesos i espanyols els atacaven per diversos fronts.

Per tal de salvar la vida, el líder rifeny es lliurà als francesos, ja que pensava que les autoritats espanyoles es voldrien venjar.

Nascut a Reus el 27 de setembre de 1901, Macià era fill d’una família burgesa de la ciutat. Va estudiar batxillerat a l’aleshores anomenat Instituto General y Técnico de Reus. Un mica més tard del que li hauria tocat, per la seva delicada salut, emprengué els estudis universitaris a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.

En aquell temps, però, s’havia de complir amb el servei militar, ja que ni la salut ni els estudis li van valer per deslliurar-se’n.

Així, el 1923 i el 1924 va ser enviat a l’Àfrica per a complir amb el seu deure tot lluitant a la guerra del Rif.

Els dos cursos d’enginyeria li van valer per a ser l’encarregat del taller mecànic que reparava els motors dels avions militars a Nador.

Sí una guerra ja és difícil de superar per si sola, Macià Ferrando va veure com –en tornar– la Dictadura de Primo de Rivera li truncava la carrera acadèmica. Mentre ell lluitava, les autoritats van anul·lar els seus estudis, fet el que l’obligava a començar-los de nou. En Macià, però, va decidir tornar a Reus i continuar amb el negoci familiar de majoristes de pesca salada.

De nou a la seva ciutat, es casà amb Teresa Rovellat i Fusté, amb qui va tenir tres fills, el Josep, la Teresa i la Francisca.

Macià Ferrando i Roca moria el 31 d’agost de 1985, pocs dies abans de fer els 84 anys.

 

La població sempre va tenir la percepció que a les guerres de l’Àfrica només s’hi enviava a morir als pobres.

De fet, la Llei del servei militar del 12 de febrer de 1912 havia suprimit la redempció en metàl·lic que permetia deslliurar-se del servei militar amb el pagament d’uns diners determinats. Amb tot, es creava la figura del “soldat de quota”, que venia a ser el mateix perquè permetia la reducció del servei militar i l’elecció del destí. En realitat, es tractava de pagar uns diners perquè una altra persona ocupés el seu lloc.

En aquella època, el servei militar durava tres anys, però si l'interessat pagava 1.000 pessetes a l’Estat, només havia de complir 10 mesos de servei i, si n’eren 2.000, encara es reduïa més i només s’hi havia d’estar 5 mesos.

Hem de tenir present que aquestes quantitats només estaven a l'abast de les famílies riques, ja que el sou d’un obrer rondava les 5 pessetes al dia, pel que per poder-se deslliurar d’anar a la guerra hauria d’haver estalviat el sou íntegre de 400 dies de treball.

L’altra opció, per a evitar anar a l’Àfrica, era agafar les maletes i abandonar el país. Alguns preferien deixar-ho tot enrere i esperar temps millors per poder tornar a casa.

 

Fou en aquell conflicte en què per primera vegada entrà en escena l'aviació espanyola, que posà en pràctica diverses innovacions com “el vol a l’espanyola, la cadena i els bombardeigs amb gasos tòxics”.

El Desastre d’Annual i les notícies de les atrocitats comeses pels rifenys amb els soldats espanyols que es rendien, motivaren la compra de nous avions per part del Govern i fins i tot es feren col·lectes populars en diferents províncies i ciutats per tal d’adquirir nous avions, que eren batejats amb els respectius topònims.

A banda dels atacs als enemics, l’aviació es dedicava a enviar armament, menjar, aigua i gel a les posicions espanyoles que estaven encerclades, posant en pràctica l’ús del paracaigudes per evitar que el material es fes malbé. Davant la dificultat d’abastir-los amb aquest sistema, es van començar a practicar els vols a baixa altura, el que suposà un augment dels danys i de les avaries als avions.

Amb la voluntat d’acabar amb els rebels, l’exèrcit espanyol va començar a utilitzar la guerra química, tot realitzant atacs nocturns sobre població civil amb l’objectiu que les altes temperatures no reduïssin l’efectivitat dels gasos emprats.


«Siempre fui refractario al empleo de gases asfixiantes contra estos indígenas, pero después de lo que han hecho, y de su traidora y falaz conducta, he de emplearlos con verdadera fruición».

Dámaso Berenguer y Fusté, alt comissari del Protectorat Espanyol

SEGANGAN

Una de les principals ciutats de la província de Nador, situada a la zona oriental del Rif. Fou molt important durant les guerres colonials espanyoles, per la seva ubicació i per ser una de les poblacions més ben fortificades de la zona. De fet, en berber el seu nom significa fortalesa, pel que era una plaça de summa importància per als dos bàndols.

MINES D’AFRÀ

Situades a 20 km de Melilla, les mines de plom es van començar a explotar el 1907. Amb l’objectiu de fer més fàcil el transport del mineral, es va construir un ferrocarril que les unia amb la mar Mediterrània.

Tenint en compte que era una de les principals raons per les quals es va iniciar aquella aventura colonial, els soldats espanyols van ser els encarregats de garantir la defensa de les instal·lacions.

TAFERSIT

Conglomerat de cases i masies, i envoltat d’una zona d’horta molt rica, era un nucli de comunicacions entre Melilla (a uns 70 km) i les zones interiors del Protectorat, fet pel qual les autoritats militars el van considerar important.

Abd el-Krim, quan es va adonar que l’objectiu espanyol era aquell, atacà sobre Annual per a posar fi a l’avanç colonitzador.

Quan l’exèrcit espanyol recuperà la iniciativa, aquell nus de comunicacions seguia sent vital i s’hi instal·là un campament militar des del qual poder atacar l’interior del Rif.

DAR DRIUS

Situat al camí que unia Anual amb Monte Arruit i Melilla, comptava amb un campament militar important, ben fortificat i amb aigua i menjar, però molt difícil de defensar. De fet, era un dels llocs pel qual havien de passar les tropes que fugien després del Desastre cap al Monte Arruit. Tot i la prèvia preparació d’aquella acció de replegament, a l’hora de la veritat es va fer de manera desordenada pel que ni l’acció heroica d’uns, ni la suïcida d’altres, van servir per aturar la massacre que s’estava vivint.

MONTE ARRUIT

L’exèrcit espanyol hi va construir un fort des d’on avançar cap a l’interior del territori. Tanmateix, amb el Desastre d’Anual, a partir del 24 de juliol s’hi van refugiar molts soldats tot esperant rebre ajuda de Melilla. La resistència durà fins al 9 d’agost, quan s’acordà la rendició del fort.

Els soldats rifenys no van complir el pacte i, un cop els vençuts lliuraren les armes, van assassinar uns tres mil soldats espanyols. Aquell dia es van fer uns quants presoners per a obtenir-ne rescat i només van poder fugir i salvar la vida uns seixanta soldats.

Els cossos sense vida van restar abandonats fins que les tropes espanyoles van recuperar, mesos després, el terreny perdut. Un cop enterrats, s’hi erigí una gran creu per a homenatjar-los.

ZELUAN

Situada a la província de Nador, a dos quilòmetres de la ciutat hi havia un aeròdrom de l’exèrcit espanyol.

El 22 de juliol, alguns dels soldats que fugien del desastre d’Anual s’hi van refugiar i avisaren que l’enemic els volia atacar, pel que van preparar la defensa. El dia 25 ja eren rodejats del tot i la majoria dels soldats indígenes va fugir.

La resistència va durar fins al 3 d’agost, quan ja no quedava ni aigua, ni menjar ni munició. Amb la capitulació de la plaça, s’encetà l’assassinat dels militars i civils que hi havia, i només uns quant supervivents van poder refugiar-se a Melilla.

NADOR –El Molí de Farina

Nador és una ciutat portuària del nord-est del Marroc.

El juliol de 1921, davant l’amenaça que els rifenys ataquessin Nador, una part de les tropes espanyoles es va refugiar al Molí de Farina i s’hi van fer forts. A l’interior hi havia 184 soldats, 3 policies marroquins presoners, 2 dones i 2 nens, ja que era l’únic edifici que permetia alguna possibilitat de defensar-se.

Després de deu dies de resistència, els ocupants del Molí es van rendir. L’edifici havia sofert molts danys, no els quedava ni menjar ni aigua i la fetor dels morts havia esdevingut insuportable.

Els “blocaos”

Es tractava de posicions avançades que servien per a protegir els campaments militars instal·lats al llarg del territori i on s’agrupava la major part de les forces armades.

Aquestes fortificacions eren molt vulnerables, perquè –a més de ser defensades per pocs soldats– estaven allunyades les unes de les altres i s’hi guardaven poques provisions. A més, en la majoria dels casos, estaven mal abastides d’aigua. Normalment, les fonts estaven a les valls, mentre que les fortificacions se situaven en posicions elevades per mirar de garantir el domini d’una zona més àmplia.

Abd el-Krim

Eliminar al dirigent de les tropes d’alliberament nacional hauria suposat una acció important. El líder rifeny gosava d’un gran prestigi entre les tribus, fet pel qual sempre va ser un objectiu prioritari.

De fet, ell mateix tenia molt clar allò que l’esperava si queia en mans dels espanyols i, quan va veure que aquella guerra no la podia guanyar, es lliurà a les tropes franceses.

Les autoritats gal·les van desterrar-lo a l’illa de la Reunió, on Abd el-Krim cobrava una pensió.

El 1947, quan li fou concedit un permís per anar a França, fugí i es refugià a Egipte, on encapçalà el Comitè per a l’Alliberament del Magreb.

Comissariat:

calendar

Dades:


Altres exposicions

Consulta el nostre

ARXIU FOTOGRÀFIC

El Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus disposa d’un arxiu fotogràfic amb més de 800.000 fotografies, de les que en podeu consultar més de 45.000 clicant aquí.

En construcció
arxiu-foto

Col·laboradors