Aquesta estreta, i crec que profitosa col·laboració amb aquesta important i prestigiosa Entitat, l’ha va continuar el subsegüent Director Sr. En Eduard Bertran i Coppini, i actual President, tot just espero i desitjo que també l’actual Director Sr. Josep Mª. Llobet Navarlaz continuï amb aquest inestimable i necessari suport i escalf per prosseguir en aquest projecte. Així doncs, voldria que quedés explícit el meu agraïment.

---

El meu pare va mostrar una marcada vocació artística des de ben jove i crec que és un dels noms destacats de la fotografia entre els anys cinquanta i seixanta. La seva obra, de mirada moderna i segell particular, resta fins ara, això no obstant, en un discret segon pla.

Va ser membre actiu de nombroses associacions fotogràfiques –pensem que estem a l’època daurada de l’associacionisme fotogràfic, com per exemple de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC), de la Federación Española de Arte Fotográfico, del Càmera Club de Sabadell – pertanyia o estava molt estretament relacionat amb el grup de socis fundadors d’aquesta Entitat –, de la Fédération Internationale de l’Art Photographique (FIAP) i de la Photographic Society of America.

Fou el soci núm. 819, inscrit el 4 de març de 1952, de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. De tota la seva activitat fotogràfica, en queda memòria escrita i gràfica en els butlletins d’aquesta entitat publicats entre abril del 1952 i maig del 1967. Hi podem resseguir la seva progressió, per una part, a tots els Concursos Classificadors Socials, començant des de les categories inferiors fins a obtenir les màximes Categories d’Honor en les seccions Fotografia Plana Monocolor, Fotografia Plana Color i Estereoscòpia Color (Primera Categoria). Per l’altra, també hi trobem els seus bons resultats en altres concursos i certàmens, tant nacionals com internacionals, en què va participar, així com en les exposicions individuals o col·lectives que es van celebrar. Àdhuc hi figuren les seves participacions com a membre dels diferents jurats d’altres concursos organitzats per les més importants associacions fotogràfiques de l’època.

Així mateix el Càmera Club de Sabadell en els seus butlletins segueix la mateixa línia dels anteriors i en un d’ells va publicar el següent comentari referint-se a una de les seves exposicions: “Efectivament, amb aquesta exhibició, el Sr. Duran ha demostrat un domini total de la càmera fotogràfica i un estil purament propi, tot i presentar una extensa varietat de temes amb un positiu [positivació] impecable. [...] Creiem que aquesta acció del Sr. Duran hauria de tenir molts imitadors entre els virtuosos de la fotografia i, especialment, entre els que s’anomenen primeres figures dins del camp amateur”.

Una de les més prestigioses revistes fotogràfiques d’aquest període, Arte Fotográfico, també publica les seves activitats en diferents números, des del novembre de 1956 fins l’abril de 1962, i en un d’ells – núm. 111, any X, març de 1961 –, reprodueix en la portada una de les seves fotografies: Vidrieras (“Diapositiva obtenida con cámara Rolleiflex, diafragma 5,6 a 1/50. Película Ektrachrome E-1”).

Va ser anomenat Artista de la FIAP, amb seu a Berna (Suïssa), el 31 d’agost de 1960. Aquest reconeixement se li atorgar per la fotografia Músic de la Navy, 28,5 x 38,5 cm. Càmera Leica 24 x 36, objectiu: Elmar f/4 de 9 cm., que a més va ser publicada a l’anuari Les photos de la FIAP 1960 (Lucerna: C. - J. Bucher, p. 48). Aquesta fotografia forma part del Fons Fotogràfic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC 211584-000).

Com podem veure, Ricard Duran fou premiat en nombrosos concursos, galeries individuals o col·lectives i certàmens, tant nacionals com internacionals, per
la qualitat de les seves obres. Des de la seva joventut, i a part de la seva incipient
i definitiva activitat professional relacionada amb la indústria tèxtil, dins seu, com
he dit anteriorment, tenia una pronunciada vocació artística. Vocació que va despertar el seu interès per la pintura, un àmbit on va deixar una curta però bona
mostra de la seva destresa.

També es va endinsar en el món del cinema. Crec que aquesta immersió resulta molt interessant, ja que va pertànyer a un grup d’amics de Sabadell que en aquells anys, com a mínim convulsius, de la seva jovenesa, van saber trobar un espai comú de cultura i d’il·lusió per desenvolupar aquests anhels. Malgrat els minvats mitjans de què disposaven van ser capaços de crear una productora cinematogràfica – Amics del Cinema Films – i filmar, l’any 1934, una pel·lícula amb argument rodada en 9,5 mm (l’Arxiu de la Filmoteca de Catalunya en conserva dues còpies, una en 9 mm i una altra en 16 mm). El títol de la pel·lícula és Qui és Marlin, va ser dirigida pel seu amic Arcadi Gil i García – qui més endavant fou un important cineasta amateur– i el meu pare en va ser el director de fotografia i l’actor principal.

L’historiador del cinema Joaquim Romaguera afirma que Ricard Duran és un exemple “del tipus de cinema lliure, independent i amateur que comencen a fer [...] i que es poden veure escenes [les superposades del començament de la pel·lícula] emparentades amb les avantguardes de la Unió Soviètica, Itàlia i França i amb pluriartistes com Deschamps, Léger i Vértof [...] una intuïció del que ha de ser el Cine”.

Malgrat tot això, és la fotografia la que reuneix i sintetitza la plenitud de les seves idees, plantejaments i dots creatius. El seu treball artístic sempre va ser fona- mentalment amateur i representa la transició entre dues èpoques d’aquest art, hi deixa una empremta indeleble i marca el camí de la modernitat per al desenvolupament fotogràfic del nostre país. Cal remarcar aquest concepte d’amateurisme i afició, ja que el seu interès abraçava tot el procés, des de la presa de les imatges fins al revelatge i la presentació final, i aplega tots els formats, des de les plaques de vidre fins a la pel·lícula de 6 x 6 cm. i pas universal 24 x 36 cm., tant en blanc i negre com en color.

A més, va muntar un laboratori fotogràfic en una habitació de casa seva per poder treballar a fons tots els aspectes d’aquest art. Hi va desenvolupar totes les tècniques del revelatge, tant dels negatius com del paper, incloent-hi les tècniques incipients, en aquells anys, del revelatge de les pel·lícules i paper en color ja que, com s’ha comentat, li agradava molt fer ell mateix tot el procés i tenia molt interès per aprendre totes les tècniques fotogràfiques.

L’obra de Ricard Duran és una nova manera d’entendre la fotografia, sense cap manipulació, tot aportant nous registres al llenguatge fotogràfic i amb una recerca constant de la llum. És un mestre del joc amb la distribució i l’equilibri de les masses, la composició i el treball amb la llum. UNA LLUM que n’és l’element bàsic, determinant i que dona sentir a la seva fotografia. Obres com la “cadira i uns reflexos de llum a l’aigua”, la seva filla “en un passadís blanc” o en “una cruïlla de carrers”, són d’una simplicitat exquisida, si bé haurien perdut tor el seu valor si Ricard Duran no hagués esperat el moment de llum precís per prémer el botó disparador.

Penso que la seva producció té diverses lectures, si bé la meva aportació aquí consistirà a fer uns petits apunts i deixaré als especialistes l’anàlisi crítica de la seva obra. D’una banda, hi podem observar la voluntat documental, la d’ensenyar la Barcelona de l’època: la ciutat del Seat 600, de les processons, de la Diagonal buida, de la fotografia de la Plaça Catalunya, on les persones passen per davant de la càmera, amb un estil proper a l’street photography.

També és un Duran amb un clara influència de la fotografia directa nord – americana iniciada el 1907 per Alfred Stieglitz i continuada per Paul Strand. De l’altra, i fins i tot més important al meu entendre, el vessant estètic com a seguidor del moviment de la Nova Objectivitat de l’Alemanya de la República de Weimar.

En efecte, la seva obra s’emmarca dins de l’anomenada Nova Objectivitat, moviment sorgit a Alemanya a principis dels anys vint com a reacció enfront l’Expressionisme. L’anàlisi formal de l’entorn – a través d’una acurada composició de volums i el tractament subtil de la llum que mostra el contrast de textures – aboca l’espectador a una realitat sòbria i austera.

Sense por a equivocar – nos podem considerar – lo un creador essencial per entendre els finals de la Nova Objectivitat a Espanya. Moltes de les seves fotografies palesen una clara referència als autors: Paul Strand, Albert Renger – Pägzsch i la perceptible emprenta de László Moholy – Nagy i altres autors vinculats a la Bahaus i el Constructivisme rus, com és el cas de la fotografia del “capó d’un cotxe amb les ombres projectades d’una tanca”, la “d’un vaixell amb la seva hèlix” o l’estètica dels encreuaments de cables de la llum amb el rastre dels avions en el cel”.

La influència de la Bahaus i el Constructivisme rus es pot resseguir en la seva obra quan experimenta amb la càmera, buscant punts de vista impossibles i la geometrització dels espais. La fotografia feta en un pla zenital per mostrar “un arbre i uns cotxes aparcats” n’és una bona mostra, i alhora ens mostra un artista que cerca en la seva pròpia quotidianitat la inspiració per aconseguir fotografies artístiques.

Malgrat barreja una mirada amb una certa influència del cinema neorealista italià de Roberto Rossellini o Vittorio de Sica o espanyol de Juan Antoni Bardem, com la fotografia del “venedor de globus”, on una multitud li gira l’esquena perquè està més pendent de la desfilada militar que de comprar una joguina i un motiu d’alegria per un infant; la de “l’home mirant les portades de les revistes en un quiosc”; la del “seu fill mirant uns els llibres de l’aparador d’una llibreria de vell al Barri Gòtic” o la de “l’aparador d’una botiga de la Rambla Catalunya, amb una barra de pa i el pot de ColaCao juntament amb la publicitat d’una pel·lícula nord – americana” i una mirada en la línia de fotògrafs amb els quals es relaciona, que són membres de l’AFC, com per exemple, Colom, Miserachs i Català – Roca, i que miren a allò que es fa més enllà del nostre País, cal posar en relleu i fer prevaldre que manté sempre una mirada pròpia. Duran no copia a ningú, Duran és Duran.

Per al treball més reflexiu, Ricard Duran normalment utilitzava una càmera de mig format: Rolleiflex o Hasselblad. Per atrapar l’instant de la vida que passava davant els seus ulls n’utilitzava una de pas universal: la Leica.

Gràcies a la seva instantaneïtat la fotografia pot captar gairebé en la seva totalitat la incertesa en la qual el temps oscil·la entre dos punts d’interès contraris o dubta entre l’ombra i la llum.

Considero que és del tot adient aplicar-li les paraules de Gyula Halász, Brassaï,
pioner indiscutible de la fotografia: “Com més escrupolosament ha respectat
[el fotògraf] la independència i l’autonomia del tema, i com més s’hi ha apropat,
en comptes de dur - lo al seu terreny, més completament s’ha incorporat la seva
pròpia personalitat a les seves imatges”.

Crec que gràcies a la tasca de recuperació de la seva obra que vaig iniciar l’any 2006 la seva obra ha començat a rebre un reconeixement més ampli. La primera exposició d’aquest projecte fou la seva participació en la mostra Montserrat vist per artistes Sabadellencs, organitzada del 25 d’abril al 9 de juny de 2006 per la Fundació Privada Joaquim Busquets de Sabadell.

Posteriorment, de l’11 de gener fins al 25 de març de 2011, l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) va presentar la important exposició (clau de totes les altres activitats) Les fotografies de Ricard Duran i Bargalló. Aquesta activitat va tenir gran difusió entre els mitjans de comunicació de Barcelona i Sabadell, a la premsa i televisió. A més a més, l’Institut va exposar una part d’aquesta mostra al VI FestImatge de Calella 2011, del 9 d’abril a l’1 de maig.

Així mateix, en el marc dels actes culturals de la Festa Major de Sabadell i també amb el patrocini de l’IEFC, l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va organitzar de l’1 de setembre al 15 d’octubre del 2011, l’exposició extraordinària Ricard Duran i Bargalló, un barceloní de Sabadell, a la qual es van sumar diverses conferències i de la projecció de la pel·lícula Qui és Marlin (1934).

L’any 2012 el Centre d’Études Catalanes de l’Université Paris-Sorbonne-Paris IV, a París, en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull, va portar a terme l’exposició Barcelone Années 60: La Photographie de Narcís Darder et Ricard Duran. Com en el cas de les exposicions a Barcelona i Sabadell, també va tenir una àmplia divulgació en els mitjans de comunicació locals.

L’any 2015, i també juntament amb el fotògraf Narcís Darder, l’Institut d’Estudis Ilerdencs - Sala Montsuar, va celebrar la mostra Darder-Duran. Barcelona Anys 60.

L’any 2017 algunes de les seves fotografies van ser seleccionades per l’editorial Efadós i la Fundació Bosch i Cardellach (Sabadell) per publicar-les als fascicles de la seva publicació L’Abans Sabadell. Recull gràfic 1864-1968, la qual fou presentada per aquella Fundació el dia 21 de setembre de 2017.

Durant el mes de desembre de l’any 2017 i el mes de gener del 2018, el Cercle Artístic de Sant Lluc i l’Associació Fotoconnexió, amb la col·laboració habitual de l’IEFC, van presentar l’exposició Ricard Duran i Bargalló, una percepció polièdrica, dedicada a una part de la seva obra.

A més, encara l’any 2018, l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, del 5 d’abril al 5 de maig, li va dedicar una mostra individual. I durant els mesos de maig, juny i juliol, el Museu d’Arquitectura i Urbanisme Josep Mas Dordal d’Almacelles va acollir una altra exposició: Barcelona anys 60. La fotografia de Narcís Darder i Ricard Duran.

També, i pràcticament coincidint en el temps amb aquestes, durant els mesos de maig juny i juliol, la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell va celebrar una exposició monogràfica de la seva obra.

Tanmateix, del 8 de febrer al 21 de març de l’any 2020, el Centre d’Art d’Escaldes - Engordany va presentar l’exposició La Fotografia de Narcís Darder i Ricard Duran. Barcelona Anys 60 i Imatges d’Andorra, acompanyada de la projecció de la pel·lícula Qui és Marlin?, així com de diferents activitats fotogràfiques complementàries a les visites guiades amb escolars. Aquesta mostra, com totes les anteriors, va tenir una àmplia difusió en els mitjans de comunicació, andorrans en aquest cas.

Més tard, del 13/02/2021 fins el 02/05/2021, la Fundació Vila Casas ha fet, com sempre amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, l’Exposició individual: “MIRADA, LLUM i EQUILBRI”, al seu Museu Palau Solterra, a Torroella de Montgrí, on s’exposen per primera vegada fotos del seu arxiu, en color.

Posteriorment, la 12a Edició de la FineArt Igualada (23 de febrer al 17 de març de 2024), ha organitzat una Exposició individual de part de la seva obra fotogràfica a la Sala d’Exposicions de la Biblioteca Central d’Igualada.
Per concloure, de moment, aquesta trajectòria, el Beat, Cafè i Soul de Lleida, va organitzar del dia 18 de juliol al 31 d’agost de 2024 (que finalment es va perllongar fins el dia 31 d’octubre de 2024), la mostra: “Mirada, Llum i Ombra” de Ricard Duran i Bargalló.

Per concloure aquesta explicació detallada del projecte desenvolupat fins al dia d’avui, tan sols ressenyar que amb el fotògraf Narcís Darder i Bosch (Pontós 1923 – Bàscara 2006), i la seva família, ens uneix una molt íntima i indestructible amistat. En Narcís ha jugat un paper fonamental en aquest projecte, que des de l’any 2006, he dedicat a difondre i recordar l’obra fotogràfica del meu pare, Ricard Duran i Bargalló, ja que, a part de les individuals, totes les exposicions han sigut conjuntes i sempre amb la inestimable col·laboració i total suport de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya, per així, donar-los a conèixer, fels’ hi memòria i difusió. Malgrat que no es van conèixer mai, els unia una soberga i notable comunió fotogràfica, que es fa perceptible i palesa admirant les seves dues suggerents obres fotogràfiques, increïble i extraordinària.

Altrament i en el transcurs dels actes organitzats per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, per rememorar i evocar el seu centenari (1923 – 2023), són destacables i rellevants dos esdeveniments: D’antuvi, la presentació a càrrec del Sr. Vicenç Lafebre, soci de l’AFC, el dia 21 de febrer de l’any 2023, a la Biblioteca de Catalunya, del llibre: “AGRUPACIÓ FOTOGRÀFICA DE CATALUNYA. 1923- 2023”. Bonet Carbonell, Victòria. Edita, ÀMBIT Serveis Editorials S.A. i Agrupació Fotogràfica, atès que en el capítol 3, Aires de renovació, a les pàgs. 142, 143, i surten publicades dues fotos, una d’elles el “Músic de la Navy” (aprox. 1960). Publicada a l’Anuari FIAP del 1960.

Per, i amb posterioritat, el dia 26 de setembre d’aquest any, a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, es va fer la presentació i projecció del vídeo del centenari: “100 Anys en Instants. Història d’una passió”, del Director Joan Manel Amigó, en el que també es fa esment i memòria a Ricard Duran Bargalló.

Àdhuc és preable i notable fer avinent que en el llibre: “OBJECTIU SABADELL. HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA 1860- 1936”, del Dr. David González Ruiz, arxiver a la Secció d’Imatge i So de l’Arxiu Històric de Sabadell. Editat per l’Editorial Efadós. Primera edició: desembre 2023, arran de l’Exposició del mateix nom es va inaugurar al Museu d’Art de Sabadell i al Museu d’Història de Sabadell, el dia 01 de setembre de l’any 2023. En el capítol 6: “LA FOTOGRAFIA ARTÍSTICA. DEL PICTORIALISME A LES AVANTGUARDES”, l’autor li dedica l’epígraf: “Ricard Duran Bargalló, un barceloní de Sabadell”.

En acabant fer avinent que la UAB ha admès en el Programa de Doctorat d'Història de l'Art i Musicologia, la meva Tesi: "RICARD DURAN i BARGALLÓ (Sabadell, 1916 - Barcelona,1986). SOBRIETAT I DETALL COM AVALORS DE L'ART FOTOGRÀFIC". Director/Tutor: Dr. Jaume Vidal Oliveras.

Aquest és un important projecte i línia de treball per assolir la catalogació i la recuperació històrica i artística de l’obra fotogràfica del meu pare, amb tot i amb això dels reconeixements concrets en el seu moment.

Per últim, i per cloure aquesta presentació, recentment he llegit unes paraules sobre el cèlebre fotògraf francès Henri Cartier-Bresson (1908-2004), per part del seu biògraf Pierre Assouline, que em semblen molt adients com a resum de tot l’itinerari estètic i artístic del meu pare: “[...] no pertany a cap gènere, ha creat la seva pròpia manera d’entendre la fotografia, un mètode particular que consisteix a saber aguantar la respiració per apuntar alhora amb el cap, l’ull i el cor. [...] Per donar sentit al món, cal sentir-se submergit en el que emmarquen a través de l’objectiu. Aquesta actitud requereix concentració, disciplina mental, sensibilitat i sentit de la geometria. Fer fotografies és retenir l’alè quan totes les facultats convergeixen davant la realitat fugitiva”.

Aquesta exposició aplega una part essencial de l’obra de Ricard Duran i Bargalló amb còpies noves i tiratges de diferents èpoques, al costat d’una selecció de les seves primeres fotografies originals.

El nomenament com a Artista de la FIAP (AFIAP), el dia 31 d’agost de 1960 a Berna fou la culminació de tota la seva dedicació i de la seva obra fotogràfica. Penso que les paraules escrites en el títol del nomenament resumeixen perfectament la seva actitud vers la fotografia:

“En Hommage à ses efforts, à ses travaux, à sa tècnique dans le domaine de l’Art Photographique et en reconnaissanse pour les services éminents qu’il a rendus à la cause de la Photographie”.

Ricard Duran Pineda