Ajuntament de Reus
dc., 11/01/2023 - 13:10 Etnografia

Joguines: tresors culturals, tresors emotius

La joguina és un testimoni de l’evolució de la societat. Els jocs preparen els infants per a la vida, a descobrir, a conèixer l’entorn i a integrar-se en la cultura. De fet, les joguines apropen al món de la fantasia infantil o són representacions en miniatura de la societat que en fa ús. Ens mostren les modes, diferents tècniques, materials comuns, els valors del moment, gustos o estètiques. Per aquesta raó, el Museu de Reus, entre els seus tresors, en disposa d’una variada col·lecció prou representativa.

De joguines n’hi ha de moltes classes, tantes com la capacitat dels infants d’imaginar. Les col·leccions del Museu de Reus fan referència a objectes, bastits de manera artesanal o industrial, amb la finalitat que els infants hi juguin. Les més antigues que es conserven són fireta, nines i xiulets de ceràmic -algunes de reflex metàl·lic- realitzades per escudellers situats en la zona del Pallol i descobertes en diferents excavacions arqueològiques. Amb tot, el gruix més gran correspon a joguines de la primera meitat del segle XX, procedents de donacions desinteressades de persones que les van guardar gelosament, sovint per les mateixes relacions afectives que s’estableixen amb aquests objectes. Altres joguines són fruit de l’adquisició del Museu, arran d’exposicions o de programes de recerca. Les joguines, antigament, eren fetes amb materials bàsics com fang, vegetals, fusta i ferro. També s’hi van incorporar els teixits i altres elements com el cartó o la porcellana. Posteriorment, van aparèixer els joguets metàl·lics, fets de llauna o llautó. Els avanços en la química van permetre elaborar productes amb matèries sintètiques, com el polietilè o el plàstic. Atès que una de les funcions de les joguines ha estat integrar l’infant a la societat per a imitar la vida adulta, durant segles van marcar els rols sexuals. Era mal vist jugar amb joguines que no s’identifiquessin amb algun dels dos gèneres socialment acceptats. Per a les nenes hi havia nines, cuinetes, fireta, accessoris de la llar o cases de nines. Per als nens, cavalls de cartó, cotxes, camions, soldats, ninots articulats d’aventurers, espases o pistoles, qualsevol cosa que potencies la mecànica, la força o la competitivitat. Així, els infants anaven associant el rol amb el qual s’identificaven, tot afavorint els estereotips de gènere. Entre els materials conservats al Museu i destinats a l’entreteniment de les nenes, destaquem el mobiliari d’una casa de nines del final del segle XIX. Li van regalar a la Maria Chacón, nascuda al 1895, filla única d’una família benestant. El mobiliari també correspon a aquest un entorn benestant vuitcentista. L’estructura de la casa era un simple armari, dividit verticalment en dues meitats i unes lletxes de fusta horitzontals formaven les habitacions. La filla de la Maria, la Rosa Maria, es va casar amb Pere Guiot, propietari d’una fusteria a Reus, i la donació va estar feta per un dels seus fills l’any 2015. Es tracta, doncs, d’una joguina emprada per quatre generacions. Els cavallets de cartó pedra eren les més populars joguines entre els nois. Al tombant del segle, el cavall era el transport habitual. N’hi havia de tots formats i dimensions. Des de volums petits fins als de mida natural per a poder ser muntats. Solien portar rodes amb una corda, per a ser estirats, o simplement una base a manera de balancí perquè l’infant s’engronxés. Però, al començament del segle XX, no tothom tenia accés a les joguines. Les produccions eren semiartesanals i els costos, alts. La industrialització del sector va permetre produir en massa i a gran escala amb un cost més baix. Per altra banda, sobretot a partir dels anys seixanta i amb la popularització del televisor, el màrqueting va començar a posar atenció en els infants, com a consumidors, i la influència que podien exercir sobre els progenitors a l’hora d’escollir una o altra joguina. Llavors, la joguina passà a ser un bé de consum, no exclusiu de Nadal i de Reis, amb embalatges suggerents i fins i tot enganyosos. Una de les joguines que més popularitat va tenir als anys setanta eren els “sobres sorpresa”. El Museu també en disposa d’uns quants exemplars. Eren joguines assequibles per a totes les butxaques, que per un “duro”, (o sigui cinc pessetes) es trobaven als quioscs.  El catàleg era infinit. N’hi havia de tots tipus, de temàtiques i històries imaginables. Eren toscos, mal acabats, amb trossos de plàstic que calia tallar, però el preu, la varietat i l’element sorpresa els feien atractius. Per als nens, les temàtiques més populars eren els soldats, els indis, els “vaqueros” o els ciclistes. Per a les nenes, els estris de neteja, la fireta de cuina o l’instrumental d’infermeria. Els rols de gènere encara es mantenien intactes. Avui, les noves tecnologies han modificat les formes de joc i les joguines. No solament en el seu material, sinó també en continguts i formes. La introducció de nous suports ha creat noves formes d’interacció on, en molts casos, l’infant esdevé espectador i no actor. Per altra banda, tot i que en essència les joguines tradicionals les continuem trobant a les botigues, hi ha una altra sensibilitat quant a evitar reproduir a través dels jocs els rols de gènere tradicional.

msvfacana


 

 


Les col·leccions de joguines com la que es conserva al Museu de Reus són referents culturals.  Permet comparar, observar i estudiar els canvis de modes, els valors, com han evolucionat les tècniques, les condicions socials de l’època i lloc i, si més no, emocionar amb el record.

Anna Figueras Torruella
Article publicat a la NW Revista de Reus. Desembre 2022
 


Col·laboradors