De joguines n’hi ha de moltes classes, tantes com la capacitat dels infants d’imaginar. Les col·leccions del Museu de Reus fan referència a objectes, bastits de manera artesanal o industrial, amb la finalitat que els infants hi juguin. Les més antigues que es conserven són fireta, nines i xiulets de ceràmic -algunes de reflex metàl·lic- realitzades per escudellers situats en la zona del Pallol i descobertes en diferents excavacions arqueològiques. Amb tot, el gruix més gran correspon a joguines de la primera meitat del segle XX, procedents de donacions desinteressades de persones que les van guardar gelosament, sovint per les mateixes relacions afectives que s’estableixen amb aquests objectes. Altres joguines són fruit de l’adquisició del Museu, arran d’exposicions o de programes de recerca. Les joguines, antigament, eren fetes amb materials bàsics com fang, vegetals, fusta i ferro. També s’hi van incorporar els teixits i altres elements com el cartó o la porcellana. Posteriorment, van aparèixer els joguets metàl·lics, fets de llauna o llautó. Els avanços en la química van permetre elaborar productes amb matèries sintètiques, com el polietilè o el plàstic. Atès que una de les funcions de les joguines ha estat integrar l’infant a la societat per a imitar la vida adulta, durant segles van marcar els rols sexuals. Era mal vist jugar amb joguines que no s’identifiquessin amb algun dels dos gèneres socialment acceptats. Per a les nenes hi havia nines, cuinetes, fireta, accessoris de la llar o cases de nines. Per als nens, cavalls de cartó, cotxes, camions, soldats, ninots articulats d’aventurers, espases o pistoles, qualsevol cosa que potencies la mecànica, la força o la competitivitat. Així, els infants anaven associant el rol amb el qual s’identificaven, tot afavorint els estereotips de gènere. Entre els materials conservats al Museu i destinats a l’entreteniment de les nenes, destaquem el mobiliari d’una casa de nines del final del segle XIX. Li van regalar a la Maria Chacón, nascuda al 1895, filla única d’una família benestant. El mobiliari també correspon a aquest un entorn benestant vuitcentista. L’estructura de la casa era un simple armari, dividit verticalment en dues meitats i unes lletxes de fusta horitzontals formaven les habitacions. La filla de la Maria, la Rosa Maria, es va casar amb Pere Guiot, propietari d’una fusteria a Reus, i la donació va estar feta per un dels seus fills l’any 2015. Es tracta, doncs, d’una joguina emprada per quatre generacions. Els cavallets de cartó pedra eren les més populars joguines entre els nois. Al tombant del segle, el cavall era el transport habitual. N’hi havia de tots formats i dimensions. Des de volums petits fins als de mida natural per a poder ser muntats. Solien portar rodes amb una corda, per a ser estirats, o simplement una base a manera de balancí perquè l’infant s’engronxés. Però, al començament del segle XX, no tothom tenia accés a les joguines. Les produccions eren semiartesanals i els costos, alts. La industrialització del sector va permetre produir en massa i a gran escala amb un cost més baix. Per altra banda, sobretot a partir dels anys seixanta i amb la popularització del televisor, el màrqueting va començar a posar atenció en els infants, com a consumidors, i la influència que podien exercir sobre els progenitors a l’hora d’escollir una o altra joguina. Llavors, la joguina passà a ser un bé de consum, no exclusiu de Nadal i de Reis, amb embalatges suggerents i fins i tot enganyosos. Una de les joguines que més popularitat va tenir als anys setanta eren els “sobres sorpresa”. El Museu també en disposa d’uns quants exemplars. Eren joguines assequibles per a totes les butxaques, que per un “duro”, (o sigui cinc pessetes) es trobaven als quioscs.  El catàleg era infinit. N’hi havia de tots tipus, de temàtiques i històries imaginables. Eren toscos, mal acabats, amb trossos de plàstic que calia tallar, però el preu, la varietat i l’element sorpresa els feien atractius. Per als nens, les temàtiques més populars eren els soldats, els indis, els “vaqueros” o els ciclistes. Per a les nenes, els estris de neteja, la fireta de cuina o l’instrumental d’infermeria. Els rols de gènere encara es mantenien intactes. Avui, les noves tecnologies han modificat les formes de joc i les joguines. No solament en el seu material, sinó també en continguts i formes. La introducció de nous suports ha creat noves formes d’interacció on, en molts casos, l’infant esdevé espectador i no actor. Per altra banda, tot i que en essència les joguines tradicionals les continuem trobant a les botigues, hi ha una altra sensibilitat quant a evitar reproduir a través dels jocs els rols de gènere tradicional.

---

Les col·leccions de joguines com la que es conserva al Museu de Reus són referents culturals.  Permet comparar, observar i estudiar els canvis de modes, els valors, com han evolucionat les tècniques, les condicions socials de l’època i lloc i, si més no, emocionar amb el record.

Anna Figueras Torruella
Article publicat a la NW Revista de Reus. Desembre 2022
 

Els Reis d’Orient apareixen a la narració evangèlica del naixement de Jesús: Uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, i preguntaren: «On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist a l'orient el seu estel, i hem vingut a fer-li homenatge» [...] i l'estrella que havien vist a l'orient els anava al davant fins que s'aturà al damunt d'on era l'infant. En veure l'estrella, van tenir una gran alegria. Entraren a l'establia, veieren el nen amb Maria, la seva mare, i, prosternant-se, li van fer homenatge; després obriren els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra. (Mateu, 2, 1-12) Altres textos no canònics afegeixen detalls que s’han consolidat en la tradició popular: el fet que ren tres reis o els seus noms, que es va fixar al segle IV. La iconografia més popular els representa amb els cabells blancs i rossos, a Melcior i Gaspar, mentre que Baltasar té la pell negra. Hi ha encara un quart rei llegendari, de nom Artaban. A partir d’aquest orígens cristians, la seva festa incorpora costums que tenen molt a veure amb el cicle festiu hivernal que culmina en el Carnaval. D’una banda, anar-los a esperar amb torxes fetes d’espígol o altres components vegetals. També amb fanalets. De l’altra, pràctiques de generar soroll, amb esquelles i campanes, o amb pots metàl·lics que s’arrosseguen per terra. D’aquests costums en són exemple, les atxes o falles que la canalla encara cremen a la Riera de Gaià, Vandellòs o Margalef de Montsant. O els rastres de llaunes de tota mena amb què xiquets i xiquetes omplen Vilaplana de soroll al migdia de la vetlla de Reis. Pel que fa a la transgressió que caracteritza cicle festiu, cal recordar la tria de reis infantils i les captes que havien sovintejat als nostres pobles en el passat, però sobretot un costum, comú a diversos països europeus, que també ha anat agafant força a Catalunya: el tortell. Aquest pastís, amb les seves figuretes ens mostra una forma d’escollir un rei burlesc, generalment entre els joves, amb unes prerrogatives sobre la resta de participants a la festa. Avui, però, es tracta fonamentalment de compartir-lo a les postres i fer broma sobre si l’ha de pagar aquella persona que li surt la fava. Al tombant del 1900, el Reis d’Orient van començar a representar-se físicament amb l’organització de cavalcades que els mostraven amb el seu seguici de petges i els carruatges carregats de regals, en la seva arribada a la població cada 5 de gener. A Reus, hi ha notícies des del 1904. També s’anà consolidant el costum d’escriure una carta, que la canalla lliurava en mà als emissaris reials o dipositava en bústies especials, com la que conserva el Museu, una imatge en cartró pedra, procedent d’una botiga de Reus, que pot representar qualsevol dels tres Reis d’Orient.

---