bank-phrom
27/03/2020

Reus, territori fotogràfic.

plat1627reus

El Centre de la Imatge Mas Iglesias treu al carrer una selecció de les fotografies dels autors més destacats, per a mostrar-les a la ciutadania i per donar a conèixer la importància que tenen per a Reus.

Una iniciativa potent que pretén apropar la cultura a tothom, en un moment difícil com el que estem vivint.

Repartides per la ciutat, a través del mobiliari urbà, podrem gaudir d'una selecció de 42 imatges d'autors del segle XX i també contemporanis, des de les més conegudes a d’altres d’artístiques o documentals.

De fet, és impossible de sintetitzar l’obra d’un fotògraf amb una sola imatge i, per això, hem seleccionat de cada autor la més emblemàtica, la més coneguda, la que ha guanyat algun premi o la que ell més s’estima. Totes, però, serveixen per a mostrar-ne algun tret característic. En definitiva, la seva essència.

Del 2 al 22 de novembre, aquest recorregut permet veure les fotografies de manera natural i espontània, mentre recorrem les places i els carrers, i respon a la voluntat del Museu de Reus de donar a conèixer les nostres col·leccions a tots els ciutadans.


bank-phrom
27/03/2020

L’octubre al CIMIR

plat1627reus

Després d’uns mesos sense programació, el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus reprèn l’activitat, amb dues exposicions, xerrades i el documental del mes.

 

El dijous 8 d’octubre obrirem les dues mostres de fotografia, que s’allargaran fins al 12 de desembre:

          

The mirror chair project

 

Agus Prats, dissenyador gràfic i fotògraf, va patir l’any 2001 una agressió que li va produir una greu lesió neurològica que el va deixar en cadira de rodes.

 

Després es va haver d'adaptar a una nova forma de fotografiar al carrer, ideant un sistema per subjectar la càmera al xassís de la cadira i fotografiar mitjançant un disparador remot. Durant el seu ingrés hospitalari, va escriure i va fotografiar un diari personal, però el va perdre.

 

En un intent de trobar-lo, l'autor ha realitzat un camí de tornada al lloc on va patir la lesió, al lloc d'origen, on tot va començar i canviar a la vegada. I allà ha tornat a enfrontar-se a les mateixes emocions que fa catorze anys, però des de l'altre costat, com en un mirall on es veu reflectit.

 

Baix Camp confinat.

Crònica fotogràfica d’una pandèmia al segle XXI.

 

Amb l’expansió del nou virus, batejat per les autoritats com a COVID-19, la situació sanitària es va anar complicant arreu del món.

 

Els carrers van passar en poques hores de la normalitat a la buidor i cadascú de nosaltres va intentar portar aquella incertesa de la millor manera possible.

 

Des del Museu de Reus vam fer una crida a la ciutadana perquè ens fessin arribar les seves fotografies amb una doble voluntat. Documentar el que estàvem vivint.  I mostrar-ho en una exposició.

 

Doncs bé, aquesta mostra fotogràfica és el resultat de la col·laboració dels veïns del Baix Camp que, ja fos amb el mòbil o amb càmeres de més o menys qualitat, ens heu fet arribar les vostres imatges per a immortalitzar una experiència que quedarà per sempre en la nostra memòria: el confinament.

 

La selecció de fotografies mostra el dia a dia de la gent. Retrats personals, moments de distracció, lectures, esport, iniciatives ciutadanes per a seguir endavant, il·lusió i un llarg etcètera. Però també és un recull de moments difícils, quan els sentiments han estat durs de digerir. Soledat, tristesa, por, distància...

 

En definitiva, cada imatge ens portarà a una sensació viscuda que tots podrem reconèixer.


Lloc: Mas Iglesias

Horari: Dijous i divendres, de 17:00 h a 20:00 h.

 

Dissabte, de 10:00 h a 14:00 h i de 17:00 h a 20:00 h.

 

Programació

 

      Dimecres 14 d’octubre, a les 19 hores: Visita comentada a l’exposició The mirror chair project, amb l’autor Agus Prats.

 

      El dijous 15 d’octubre, a les 19 hores: Documental del mes, MARWA. PETITA I VALENTA, de la directora Dina Naser.

 

            El documental relata la història d’una nena, la Marwa, que fugí de la guerra de Síria i que porta vuit anys vivint en un camp de refugiats a Jordània.

 

            Marwa. Petita i valenta centra l’enfocament en els més petits, retratant les repercussions  físiques i psicològiques després d’haver estat testimonis de la violència, la destrucció i la deshumanització de la guerra. Un conflicte en què els infants han quedat fora de tota presa de decisions, però hi tenen moltes coses a dir.

 

      Divendres 16 d’octubre, a les 19 hores: Javi Chico, fotògraf local, ens explicarà el confinament a través de les seves fotografies que formen part de l’exposició Baix Camp confinat. Crònica fotogràfica d’una pandèmia al segle XXI.

 

      Dijous 22 d’octubre, a les 19 hores: Sergio Andrada ens mostrarà amb imatges com va viure el confinament. Les fotografies formen part de l’exposició Baix Camp confinat. Crònica fotogràfica d’una pandèmia al segle XXI.

 

 

Totes les visites comentades i el Documental del mes requeriran reserva prèvia d'entrades que es podran reservar via internet. Per a més informació es pot trucar al telèfon 977010660.


bank-phrom
27/03/2020

Un recorregut virtual per l’exposició «Ara toca festa»

plat1627reus

Aquest juny, el Museu de Reus estrena la guia virtual de l’exposició «Ara toca festa», una proposta digital que vol complementar la mostra que ubicada al Museu d’Art i Història, a la plaça de la Llibertat.

En un recorregut virtual, ens apropa als continguts de l’exposició, a partir de fotografies i enregistraments de vídeo que ens descobreixen més aspectes de les celebracions de Sant Pere i de Misericòrdia a Reus. Parets digitals que encapçala la mulassa, al davant de la festa, i que ens mostren el símbols que la fan una festa de ciutat: els gegants i els nanos, les figures d’imatgeria i els balls, els castells, sense oblidar el simbolisme de la teiera o la importància de la pirotècnia a les nostres festes populars, amb la tronada com a manifestació destacada, i el ball de diables.

Però l’espai virtual no reprodueix el continguts de la mostra que vol convidar a visitar presencialment. «Ara toca festa» és una exposició que presenta un seguit d’elements materials –molts d’ells centenaris– que formen part del patrimoni festiu de la ciutat i que, alhora, els contextualitza en el marc d’una festa viva que es pot viure als carrers i a les places. La guia digital proposa nous continguts audiovisuals en què el diàleg entre el passat i el present és constant. Destaquen, en aquest sentit, les ballades dels gegants i nanos des de mitjan segle XX fins a l’actualitat, la tronada, la presència dels castells o el resum d’una festa major de la dècada de 1960, un moment històric que palesa la continuïtat d’un model que permetrà l’espectacular creixement del seguici festiu a partir de 1980. També ens mostra pràctiques desaparegudes, com l’enlairament de globus de paper. La guia virtual convida, doncs, a aturar-se davant les imatges per redescobrir aspectes poc recordats i constatar com la festa s’ha transformat.

Aquesta guia virtual és una producció de l’IMRC / Museu de Reus, a partir del fons d’imatges del Centre de la Imatge Mas Iglesias. A més, ha comptat amb la col·laboració –entre d’altres– de Canal Reus TV i de Carrutxa.

Es tracta d’una primera experiència, generada amb els recursos propis del Museu, d’introduir continguts digitals que complementen les exposicions físiques, accessibles en tot moment des de la xarxa i que es podran descobrir des de les mateixes sales de les exposicions.

 

Podeu accedir a la guia virtual des d'aquí


bank-phrom
27/03/2020

El Centre de la Imatge Mas Iglesias i la COVID 19

plat1627reus

Abans que s’iniciés aquesta crisi sanitària, que ens ha tancat a casa i ens ha fet adonar de les febleses de la societat en què vivim, al CIMIR estàvem immersos en els treballs d’un fons fotogràfic sobre dansa, amb més de seixanta mil fotografies. Tot l’equip del Museu de Reus ens vam posar a ordenar, seleccionar i siglar imatges per tal de poder procedir a la digitalització i catalogació posterior.

Com no podia ser d’una altra manera, l’arribada del coronavirus ens ha trastocat la planificació que havíem fet i ens hem hagut d’adaptar al teletreball. Tot i que podríem pensar que ha estat un contratemps important, la realitat és que des del CIMIR –i per extensió des del Museu- tots els tècnics hem sabut transformar aquesta situació en una oportunitat. De fet, per poder entendre el moment  actual ens hem de remuntar a la feina realitzada abans.

D’una banda, al CIMIR ja teníem una gran part dels nostres fons digitalitzats i guardats als servidors de l’Ajuntament de Reus, la qual cosa ens ha permès poder seguir treballant amb una certa normalitat. Així, hem continuat les revisions de les fitxes existents i de la documentació corresponent, tot fent-ne difusió a les xarxes socials, aportant nous coneixements i atenent les peticions que ens han estat possible de respondre.

D’altra banda, mesos enrere ja s’havien pres algunes decisions respecte als objectius de futur, uns objectius que  –en la situació actual– creiem que van pel bon camí. Ben aviat tindrem disponibles dues eines que ens permetran donar a conèixer els fons del Centre de la Imatge:

-        Una nova web del Museu de Reus, activa cap al final de d’estiu, que ens permetrà oferir als nostres visitants una àmplia informació de les diverses col·leccions, així com tot un seguit de novetats relacionades amb les exposicions que vindran.

-        Una base de dades digital que permetrà, a tots els usuaris que ho vulguin, consultar les quaranta-cinc mil imatges que actualment tenim documentades, i a disposició de tothom, i que desitgem poder seguir fent créixer ben aviat.

En definitiva, tot i que la situació actual és complicada i se’ns presenta un futur ple de dubtes i incerteses, creiem que el Centre de la Imatge Mas Iglesias està preparat per afrontar aquests reptes i a punt per oferir a tothom la possibilitat de descobrir un món d’imatges.

 Àlex Cervelló Salvadó


bank-phrom
27/03/2020

Projecte de col·laboració en una recerca internacional sobre el genoma humà

plat1627reus

L'investigador de l'Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), Josep M. Vergès, i l'especialista Carles Lalueza, del grup de Genètica de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), en col·laboració amb els equips de genètica de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-Universitat Pompeu Fabra) i de la Universitat de Harvard (Boston, USA), en els Estudis sobre l’evolució genètica de les poblacions europees, van realitzar diversos anàlisis d’ADN i datacions per carboni 14, a partir de l’extracció de mostres dentals i òssies de diferents restes esquelètiques humanes procedents de la cova sepulcral del Buldó (de l’actual terme municipal de Montblanc), i del túmul funerari del Coll del Moro de la Serra d'Almos (pertanyent al terme de Tivissa).

Les restes humanes de la cova del Buldó es conserven al Museu de Reus tot fent part de l’antiga col·lecció del metge i prehistoriador Salvador Vilaseca Anguera, com a fruit de les seves continuades recerques, i van ser descrites a la Revista del Centre de Lectura l’any 1929, en un article signat conjuntament amb el geògraf i historiador Josep Iglésies. En aquell article, Vilaseca i Iglésies van fer relació de les excavacions portades a terme en aquell indret, que prèviament havia estat explorat pel seu col·laborador –també reusenc– Manuel Mata.

L’estudi directe de les restes humanes, així com les corresponents extraccions de mostres òssies i dentàries, van ser portats a terme l’octubre de 2018 i el maig de 2019 al Museu de Reus, que ha col·laborat així en aquest projecte de recerca internacional sobre el genoma humà.

Referent al projecte d’investigació en curs, aquests estudis ja han donat com a resultat una primera visió de l’evolució genètica de la població de la Península Ibèrica dels darrers vuit mil anys, en un article publicat el 15 de març de 2019 a la revista Science, intitulat “The genòmic history of the Iberian Peninsula over the past 8000 years” (vol. 363, issue 6432, p. 1230-1234, DOI: 10.1126/science.aav4040) i en el qual –d’entre els 111 autors especialistes– hi col·laboren també el doctors Josep M. Vergès i Carles Lalueza.  S’ha pogut establir la substitució d’elements genètics masculins més o menys autòctons de la Península Ibèrica per d’altres procedents de l’Europa continental i es continua treballant per tal d’aprofundir en el coneixement de determinats trams cronològics.

 

Raquel Aparicio Mainar


bank-phrom
27/03/2020

Espais de coneixement, espais educatius

plat1627reus

És ben comuna la idea que els museus són edificis on es conserven relíquies del passat, amb sales on es poden admirar i emocionar-se amb les obres de la creació humana. I certament, aquestes són funcions cabdals dels museus. Els museus són institucions que gestionen el patrimoni. Hi ha museus especialitzats en determinades àrees. En el cas del Museu de Reus, podem considerar que l’àmbit és el patrimoni cultural de la ciutat de Reus i el seu entorn comarcal, des d’una perspectiva interdisciplinària.

Els museus són, en aquest sentit espais de coneixement que interpreten i exposen els objectes del passat amb voluntat d’aportar coneixement de la història i fer reflexionar sobre el present. Els exemples són tan nombrosos com els milers de peces que formen part del fons del museu. Des de les primeres eines prehistòriques que ens expliquem com, en tot moment, les comunitats humanes han aprofitat els materials a l’abast per desenvolupar-se, als estris que evidencien l’acceleració en els canvis tecnològics, en l’últim segle.

Des del passat podem interrogar-nos sobre el present. Un llum d’oli ens recorda com, fins a l’arribada de l’electricitat, la vida quotidiana estava condicionada pels limitats recursos d’il·luminació, tant en l’àmbit domèstic com al carrer. Un càntir apedaçat (com el de la fotografia) ens mostra una tècnica de reparació de la terrissa, però també ens permet reflexionar sobre l’aprofitament dels estris en una societat present que genera aparells d’obsolescència programada i propicia la substitució per moda. Una pintura ens transmetre, des del gaudi estètic, la percepció que com hem vist les cultures veïnes, les creences religioses o el paper que s’atorgava a un col·lectiu humà en un moment històric.

Sembla clar que la pandèmia que estem sofrint comportarà canvis significatius en la nostra vida quotidiana. Que, amb una evolució favorable, anem cap a un període de recuperació de les relacions socials a partir de grups reduïts , evitant les concentracions massives. Que el curs 2020-21 pot començar amb un ràtio menor d’alumnes a les aules –espero que amb el personal i els recursos indispensables– i combinant el treball presencial amb el virtual, i aquí caldria tenir molt en compte les diferències socials existents quant a recursos tecnològics.

En tot cas, la situació derivada de la pandèmia evidencia la importància d’altres espais que, com els museus, poden contribuir al procés educatiu. No és cap novetat. La majoria de museus, per exemple, oferim visites comentades, tallers i activitats adreçades a un públic escolar. Moltes d’aquestes activitats es realitzen preferiblement en grups petits i s’adaptarien molt bé a la situació que es preveu. Però cal tenir en compte el cost de les activitats per l’alumnat i altres condicionants, com la distància física, per evitar desigualtats. I les necessitats de personal. I com que molts museus som institucions públiques, el paper de l’Administració és cabdal.

És clar que entre l’aula presencial i la virtual hi ha altres espais on educar. I que els museus ens trobem a primera línia. Per treballar per a la comunitat escolar i per al conjunt de la població, perquè adquirir coneixements del passat i possibilitat de reflexionar críticament sobre el present és necessari en tot moment i a qualsevol edat.

Més enllà de la immediatesa del moment, és ben possible que el pas de la pandèmia deixi un rastre de canvis en la forma de treballar. Ens caldrà sumar tot el potencial de l’univers digital i l’eficàcia del treball presencial adaptat a cada situació. Reivindicant sempre el suport de l’Administració a la Cultura, de la creació artística a la gestió del patrimoni.

Salvador Palomar

 


bank-phrom
27/03/2020

Un 18 de maig excepcional

plat1627reus

No fa pas masses dies, concretament el passat 23 de març, que comentàvem que un petit i insignificant organisme  ens havia foragitat de la nostra zona de confort. De cop i volta, allò que era habitual o que formava part de la nostra rutina diària ha esdevingut extraordinari o excepcional. El Museu de Reus, després de vuitanta-sis anys d’existència, el passat 14 d’abril va ser el seu aniversari, pot dir que n’ha vista de tots els colors, entre aquests una guerra, durant la qual va haver de plorar la pèrdua d’una part del patrimoni que guardava. Fins i tot un episodi tràgic i dolorós com aquell va fer-lo créixer (en tots el sentits). Un creixement que l’ha fer evolucionar paral·lelament a com ho ha fet la societat reusenca, des d’un Museu estrictament local, en què les seves col·leccions feien referència exclusivament a la ciutat, fins a l’actualitat, amb uns fons que són el reflex de l’activitat humana vinculada al nostre espai vital, que no és altre que Reus i la seva comarca natural.

Durant aquests anys el Museu s’ha anat reinventant amb més o menys encerts (a vegades seguint les modes), i sempre en un context de precarietat que ha dificultat que alguns dels projectes que s’han plantejat es poguessin implementar. De cop i volta, però, hi ha hagut una potent sacsejada que ningú esperava. El terra ha tremolat sota els nostres peus i ens ha deixat una sensació d’inseguretat que ha fet que busquéssim nous suports més sòlids.

Mai com ara, els  qui treballem al Museu havíem debatut tant sobre la nostra feina i quin és el nostre camí en aquest nou paradigma (també amb treballadors d’altres museus catalans). Hi havia canvis que ja apuntaven i que tard o d’hora prevèiem que es consolidarien, com ho és el món digital, i que la crisi ha accelerat que s’hagi instal·lat sòlidament entre nosaltres. També els nous relats que fan aflorar noves lectures sobre les col·leccions, com per exemple ho és la visió de gènere amb què s’intenta treure a la llum el paper de la dona en el nostre passat (i present), o també donar una mirada més ètica de l’art per tal que s’equilibri a la seva tradicional mirada estètica.

Tots aquest canvis, però, se sustenten en allò que en els museus són els seus fonaments, les col·leccions. Elles són les que ens donen sentit. A nosaltres, el Museu de Reus, perquè  són el fidel reflex de l’evolució al llarg del temps de les activitats econòmiques, socials, polítiques, culturals i artístiques que s’han desenvolupat en el entorn geogràfic que ens és propi, Reus i la seva comarca natural. La nostra responsabilitat serà fer-les créixer a través de tasques tan vitals com són el disseny d’una politíca d’adquisicions, la documentació i la conservació.

Per tancar el cercle, el Museu ha de reforçar el seu rol de servei públic per la comunitat, treballant en la innovació i la reflexió per a generar relats nous al voltant de les nostres col·leccions, que –més enllà que puguin ser més atractius per l’audiència– siguin capaços de reflexionar sobre el present i sobre el futur des de la mirada al passat.

Marc Ferran Sans 

 


bank-phrom
27/03/2020

Sant Isidre dels pagesos

plat1627reus

A Reus, com en molts altres indrets, la devoció a un sant o a una advocació de la Mare de Déu n’ha desplaçat a una altra, com a motiu principal de culte. És ben conegut el cas de la Mare de Déu de Misericòrdia, invocada contra les epidèmies, que va desplaçar a sant Sebastià, antic patró de la vila. Un altre exemple és sant Isidre, patró dels pagesos. La seva devoció, des de Castella, s'estengué amb rapidesa al primer terç del segle XVII. Anteriorment, a les nostres comarques, el sant més invocat per la pagesia fou sant Antoni del gener, per raó de la protecció que atorgava als animals de treball.

La festa de sant Isidre s'escau el 15 de maig, en plena primavera, en un moment en què la bondat de la meteorologia és clau per a una bona collita, especialment pel que fa als sembrats.

Isidre va ser un pagès molt devot, que segons la llegenda va viure al segle XII. La seva hagiografia explica que els àngels li llauraven la terra mentre resava, fet que popularment hagi estat conegut com el patró dels dropos.  La devoció es va iniciar a finals del segle XVI, quan es va retrobar el seu cos. Fou canonitzat el 1622. El seu culte es va popularitzar molt ràpidament i a Reus la primera notícia és de 1624, moment en què a la confraria dels pagesos –fins aleshores, sota el patronatge de santa Llúcia– l’incorporà. Aquell 15 de maig es va celebrar per primera vegada i havia de consistir, almenys, a la vigília, amb completes i cant dels goigs, i l’endemà, amb una professó i missa cantada a l’hora de la missa major. Poc després, arribà de Madrid portant una relíquia: un bocí de tela que suposadament hauria estat en contacte amb el sant. La seva arribada devia fer incrementar la devoció.

Quan es treia la imatge del sant en professó se solia guarnir amb espigues i fruits. Hi ha una cançó popular de Reus, que ho recorda:

«Ara passa la bandera
que en llueixen los xics fadrins,
i al radere sant Isidro,
menjant figues i raïms.»

Al fons del Museu de Reus trobem diverses peces que ens mostren la vinculació de Reus amb la devoció a sant Isidre. D’una banda, es conserven els llibres de la confraria, on s’anotaven els noms dels confrares i es passaven comptes. Al Llibre de la Confraria de la Conceptio de la Mare de Deu, Sancta Lucia y Sant Isidro, començat el 1656 hi figura un dibuix acolorit de les de tres advocacions que exercien el patronatge. La confraria celebrava anualment les festes corresponents a cadascuna: la de sant Isidre; la de la Puríssima Concepció de Maria, el 8 de desembre, i la de santa Llúcia, el 13 de desembre. A més, participava, com ho fa en l'actualitat, a les professons de Setmana Santa amb el pas del Davallament de la Creu.

Entre altres objectes, cal esmentar les imatges del sant, dels segle XVII a XIX, de procedència reusenca, que corresponen a la pròpia confraria o a devocions personals. La considerable presència del culte al sant castellà i la seva ràpida difusió a la vila reusenca són testimoni de la importància del món agrícola en el passat de Reus.

 

Salvador Palomar


bank-phrom
27/03/2020

Els alambins del Museu

plat1627reus

L’aiguardent ha estat un producte clau per a la nostra ciutat. Al seu voltant es va vertebrar el creixement i el desenvolupament que va tenir la ciutat durant el segle xviii. Una activitat d’aquesta importància s’ha vist reflectida en diversos objectes  i elements en les col·leccions del Museu. Avui, però només farem referència a l’eina més important, l’Alambí. Comencem per un petit alambí (núm.d’inv.1124) del segle XVIII  i d’estructura molt senzilla que, en el millor dels casos, podria haver servit per a l’elaboració de destil·lats per a consum particular. Amb un nivell més de sofisticació tenim un altre alambí, també del segle xviii. Una obra artesanal que, per l’origen familiar dels antics propietaris, hom pot deduir que fou realitzat per calderers reusencs o de l’Espluga de Francolí. Aquest peça es composa d’una olla –on s’abocava el vi que s’havia de destil·lar– tapada amb un capitell –en què es concentraven els vapors– i connectada a un conducte refrigerador en forma d’espiral, el serpentí, el qual va submergit en un dipòsit on circulava aigua freda per condensar els vapors més ràpidament. També duu connectat –entre la caldera i el serpentí– l’aromatitzador, a través del qual circulaven els vapors i que servia per donar a l’aiguardent destil·lat l’aroma desitjat, que generalment era d’anís.

El procediment corrent per a la fabricació d’aiguardents en aquest període era la destil·lació fraccionada, que consistia en rectificar l’aiguardent mitjançant successives destil·lacions. El primer pas a donar en la seva elaboració era la tria del vi –la qualitat del qual, lògicament, marcava la que tindria l’aiguardent–, amb el qual s’omplia un terç de l’olla –per cada càrrega d’aiguardent calia destil·lar-ne quatre de vi. Tot seguit, s’encenia el foc. A causa del mateix principi de destil·lació, que consisteix a aprofitar la diferència entre el punt d’ebullició de l’alcohol (78º) i el de l’aigua (100º) per a separar ambdós elements, el foc havia de ser inicialment viu per assolir el punt d’ebullició de l’alcohol, però s’havia de moderar tot seguit, i durant la resta de l’operació, per impedir que se superés aquesta temperatura i que els vapors aquosos s’elevessin fins al capitell. Sense estris que mesuressin la temperatura, només es podia confiar en l’experiència i la drestresa del destil·lador, assolides amb la pràctica, per assolir un control just i precís de la temperatura.

 El primer producte destil·lat era molt fort i s’anomenava aiguardent de cap; el següent era l’aiguardent primer, molt més suau i de més qualitat, i el darrrer en sortir era l’aiguardent de cua, un residu fluix i carregat d’ingredients aquosos. Després de fer la primera destil·lació, calia rectificar l’aiguardent mitjançant successives destil·lacions. En cadascuna d’elles s’eliminava una part de l’aigua que portava el licor, les flegmes i les males olors dels caps i les cues. Segons l’aiguardent que es volgués obtenir, calia efectuar un nombre determinat de destil·lacions –com més graduació tenia l’aiguardent més destil·lacions es requerien. La diferent qualitat i el nivell d’alcohol dels aiguardents era mesurat amb una sèrie de mètodes empírics que també donaven el nom a l’aiguardent: la  prova d’Holanda , que oscil·lava entre els 51,8º i els 53,4º; la prova de l’oli, que superava els 60º; la prova de la pólvora, que s’aproximava als als 90º, i la prova del sol, que pràcticament era alcohol pur. Paral·lelament a aquesta tipologia, les qualitats dels aiguardents també s’expressaven en fraccions –com 2/3, 3/4…–, que indicaven la quantitat d’aigua que calia afegir a l’aiguardent per a rebaixar-lo a la prova d’Holanda, en el primer cas un terç (72,6º), i en el segon un quart (67º). De totes les qualitats, les més usuals dins el comerç reusenc van ser la prova d’Holanda, la prova de l’oli i la dels 3/4.

Durant el segle XIX es va millorar notablement el procés d’elaboració de l’aiguardent, amb la destil·lació contínua. Aquest tipus de destil·lació correspon al tercer alambí que tenim al museu. Del segle xix,  és de fabricació francesa i més concretament parisenca. Amb aquest alambí es podia elaborar un aiguardent de molta més qualitat i, de ben segur, molt més saludable.

Finalment podem fer referència a una caldera d’aram (núm. Inv.1063) de grans dimensions, que malgrat va ser recollida com a caldera per escalfar oli, possiblement, originàriament, fons una caldera d’un alambí que un cop deixés de funcionar com a destil·lació se li hagués donat un nou ús.

Amb aquest conjunt, el Museu té peces emblemàtiques d’un dels períodes més importants de la nostra història, durant el qual es van posar els fonaments del disseny del Reus actual. A redós de la fabricació i la comercialització de l’aiguardent, l’economia reusenca del segle XVIII va experimentar un importantíssim desenvolupament i creixement. L’activitat comercial va esdevenir el pal de paller d’una economia que, a més a més, geogràficament cobria una àmplia rerecomarca i de la qual Reus en serà, de facto i al llarg de dos-cents anys, la capital. Al mateix temps, com indica l’historiador i economista Francesc Cabana, l’aiguardent també tindrà un paper destacat en el procés industrialitzador –la indústria tèxtil– que té lloc al segle xix: [l’aiguardent] serà la base de la creació d’uns capitals que es podran aplicar després al procés d’industrialització. Catalunya –o Reus– hauria de fer un monument a l’aiguardent, ja que la seva importància serà fonamental i permetrà la transformació del país.


Marc Ferran
Director del Museu de Reus


bank-phrom
27/03/2020

Les urnes funeràries (final de l’edat del bronze i primera edat del ferro)

plat1627reus

El Museu de Reus conserva un bon nombre d’urnes de ceràmica procedents de diferents necròpolis localitzades a les comarques meridionals de Catalunya, que van ser explorades i publicades pel metge i prehistoriador Salvador Vilaseca (Reus, 1896-1975). Fa més de tres mil anys –a les nostres contrades– es va començar a difondre un nou ritual funerari, el de la incineració del cadàver, que ràpidament va substituir el de la inhumació.

A partir d’un moment no del tot determinat del final de l’edat del bronze (sembla que després del 1300 aE) es van començar a produir diversos canvis culturals i tecnològics, detectables en els objectes que s’han pogut recuperar gràcies a l’activitat arqueològica i que correspondrien a l’impacte produït per l’arribada de nous grups humans transpirenaics. La incineració –en fossa o en cista, amb túmul o sense túmul, i amb la presència de nous materials ceràmics i metàl·lics– va substituir la inhumació, la qual no es va tornar a generalitzar –al nostre territori– fins al període tardoromà, arran de la imposició del cristianisme.

Dels materials conservats al Museu de Reus, podem destacar les urnes i els objectes de bronze i de ferro recuperats a les necròpolis de les Obagues (Ulldemolins), de la Tosseta (els Guiamets) i del Calvari (el Molar), que S. Vilaseca situà cronològicament entre els anys 800 i 600 aE. Segons el doctor Vilaseca són peces fabricades sempre a mà, de formes  diverses  i una ornamentació habitualment  a base d’acanalats. 

Aquestes urnes, i els objectes de metall que les acompanyaven, han estat estudiats –al llarg dels darrers anys– per diferents investigadors, d’entre els quals podem esmentar els d’un equip de la Universitat de Lleida dirigit per la Dra. Núria Rafel.

A més d’ossos calcinats, sempre en reduïts fragments i cendres, podien contenir un aixovar metàl·lic de bronze o ferro, o de bronze i ferro. Val a dir que el principal inconvenient que presenta el ritual d’incineració és, precisament, la calcinació de les restes humanes. Els fragments d’ossos cremats no permeten una detallada anàlisi antropològica ni recuperar-ne l’ADN, si més no per ara.

 

Jaume Massó Carballido


Col·laboradors