bank-phrom
27/03/2020

LA SUCURSAL DEL BANC D’ESPANYA A REUS

plat1627reus

La ubicació a Reus d’una delegació del Banc d’Espanya, al començament del segle xx, evidencià la importància econòmica de la ciutat i culminà un procés que s’havia iniciat el 19 d’agost de 1878, amb una primera oficina dirigida per Orencio Alberola (vegeu Francesc Gras i Elias, Historia de la ciudad de Reus desde su fundación hasta nuestros días, Reus 1906, p. 432-433). Alhora, la fita assolida amb la construcció d’aquesta seu local representà el reconeixement estatal a la potent iniciativa industrial i comercial de la societat reusenca, que ja el 1862 havia permès la creació del Banc de Reus. Després de 1874, quan el Banc d’Espanya fou l’únic emissor legal de monedes i bitllets, el Banc de Reus es transformà en una societat anònima amb el nom de Banco de Reus de Descuentos y Préstamos; més endavant, el 1920, esdevingué filial del Banc de Catalunya i finalment, el 1935, fou absorbit pel Banco Hispano Colonial.

 

Per la seva banda, la seu reusenca del Banc d’Espanya s’instal·là en el solar que havia ocupat fins al 1890 el Teatre Principal, bastit al segle xviii. El 1892, arran de l’enderrocament del vell Teatre, el límit de la finca al raval de Santa Anna fou rectificat i definitivament alineat amb el dels altres edificis. Els plànols de la nova delegació (aleshores dirigida per Anselmo Esplá y Rizo) van ser dissenyats per l’arquitecte municipal Pere Caselles i Tarrats, tot i que l’alçat de la façana presentat a l’Ajuntament (i conservat actualment a l’Arxiu Municipal, dins del corresponent expedient de la Secció de Foment) fou signat –per qüestions d’incompatibilitat– pel seu col·lega Pau Monguió. L’acte de col·locació de la primera pedra del nou edifici es va portar a terme el 28 de juny de 1902: “En Reus, el sábado último en el solar que ocupaba el «Teatro Principal», se verificó con gran solemnidad la colocación de la primera piedra para el nuevo edificio que ha de ocupar la Sucursal del Banco de España” (nota apareguda al periòdic tarragoní La Justícia, del dijous 3 de juliol de 1902, p. 3).

 

Els treballs de construcció van avançar a bon ritme. Segons aporta Gras i Elias (obra citada, p. 432), “al abrirse los cimientos se hallaron las antiguas murallas que circundaban la villa, de un espesor de dos metros. La primera piedra está colocada en la proyección de la torre y á 5 metros de profundidad”. L’any següent, l’obra ja era tan avançada que hom col·locà la data de 1903 a l’exterior de la part superior de la finestra que dóna al balcó principal de la façana, per bé que l’edifici no s’enllestí fins el gener de 1904. La construcció, inaugurada oficialment el mes d’octubre d’aquell mateix 1904, compta amb un soterrani, una planta baixa, tres pisos i una àmplia terrassa. El seu estil és força eclèctic, amb diversos elements compositius de caràcter neoclàssic –o neorenaixentista– i una variada decoració escultòrica en baix relleu i amb diferents motius referents a l’agricultura, la indústria i el comerç. Sembla que per qüestions d’estabilitat (o per altres raons: vegeu més avall), no fou executada una mena de torre –amb rellotge inclòs– que havia d’anar al capdamunt de la rotonda que dóna a la plaça de Catalunya i que es pot veure a mig bastir en algunes fotografies i postals coetànies (com la que acompanya aquest text).

 

Un parell d’anys després de la inauguració, Gras i Elias (obra citada, p. 433) descrivia així la construcció: “Se compone este hermoso edificio de sótanos, de planta baja y tres pisos. En la planta baja hay establecidas las dependencias y en los otros pisos hay las habitaciones de los empleados. Gran parte de la fachada es de sillería y en ella campea el estilo renacimiento alemán, que es el que mejor corresponde á esta clase de edificios. En el proyecto figuraba una torre en el ángulo de la fachada, [con una altura] total de 30 metros; pero el centro á que pertenece la Sucursal, por vía de economía mandó suprimirla. Esta torre había de contener un horario con su correspondiente campana, que hubiera sido de gran utilidad en aquel populoso barrio. / El proyecto y dirección de este edificio es obra del arquitecto municipal D. Pedro Caselles y Tarrats, siendo uno de los que más le honran, por su elegancia, solidez y distribución”.

 

Després de diverses vicissituds, l’edifici fou reinaugurat l’any 1984 com a Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca.

 

Jaume Massó Carballido
Arqueòleg de l’Institut Municipal Reus Cultura


bank-phrom
27/03/2020

Publicació d’un altre estudi sobre materials arqueològics conservats al Museu de Reus

plat1627reus

La Universitat de Lleida, amb el patrocini del Ministerio de Economía y Competividad, ha editat –com a segon número extra de la prestigiosa Revista d’Arqueologia de Ponent– el volum A Prehistoric copper mine in the North-East of the Iberian Peninsula: Solana Del Bepo (Ulldemolins, Tarragona), del qual són coautors i coeditors Núria Rafel Fontanals, Ignacio Soriano i Selina Delgado-Raack i en què han col·laborat també Joan Carles Melgarejo i Draper, Aleu Andreazini i Sabaté, David Gómez-Gras i Ignacio Montero-Ruiz, investigadors relacionats amb les universitats de Lleida, de Barcelona o de l’Autònoma de Barcelona o amb el Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El llibre, imprès a Lleida el passat mes de març, té 165 planes i nombroses il·lustracions en blanc i negre i en color.

El jaciment de la Solana del Bepo fou descobert l’any 1948 pel metge i prehistoriador reusenc Salvador Vilaseca Anguera, qui també donà a conèixer els resultats de les seves primeres recerques en la comunicació “Una Explotación Minera Prehistórica. La Solana del Bepo, de Ulldemolins”, presentada l’any 1955 al IV Congreso Arqueológico Nacional (celebrat a Burgos) i publicada el 1957 a les actes corresponents (editades a Saragossa).

El treball ara editat estudia amb detall i exhaustivitat els elements i indicis de l’explotació prehistòrica d’aquesta mina prioratí, tot contextualitzant-los amb altres jaciments de la mateixa comarca i les del Camp de Tarragona i la de la Conca de Barberà, especialment amb els de la coveta de l’Heura, de la cova C-H del Cingle Blanc, de la bòbila Casals i del Cau del Serra, que gaudeixen de datacions radiocarbòniques corresponents a les edats del Coure i del Bronze. D’especial interès museogràfic és el catàleg individualitzat de les maces, pics, percutors i altres instruments de pedra (vuitanta-dos en total) procedents de la Solana del Bepo i actualment conservats al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca.

Jaume Massó


bank-phrom
27/03/2020

Materials procedents de la Conca de Barberà als fons del Museu de Reus

plat1627reus

L’Institut Municipal de Museus de Reus conserva, en els seus fons, materials de tipologia diversa, alguns procedents de la Conca de Barberà. Hom pot trobar-hi objectes arquitectònics, com una clau de volta del Santuari del Tallat i una làpida funerària gòtica de pedra, de l’Espluga de Francolí; materials arqueològics provinents de diferents jaciments d’arreu de la comarca. La Cova de la Font Major de l’Espluga de Francolí, a nivell quantitatiu i gràcies a la seva diversitat qualitativa, és una de les més rellevants, però també es conserven objectes procedents d’excavacions realitzades a l’entorn dels municipis de Montblanc (principalment de Rojals), Vimbodí, Vilaverd i Conesa. Referent al material etnogràfic, els Museus de Reus conserven una gran quantitat d’eines de pagès; alguns objectes identificatius dels oficis de boter i ferrer i alguna mostra ceràmica, l’origen dels quals és principalment de Vilanova de Prades, però també de Rojals i la Bartra. Finalment, cal fer referència a dues armes que van pertànyer al general Prim i que van ingressar al Museu de Reus procedents del Castell de Solivella.

Llegeix l'article sencer, publicat a Podall. Publicació de cultura, patrimoni i ciències. Núm. 5 (2016)


bank-phrom
27/03/2020

La festa sota el foc. El Ball de Diables a Reus

plat1627reus

Del 16 de juny al 28 d’octubre de 2017 es pot visitar, a la sala central del Museu de Reus (plaça de la Llibertat), l’exposició «La festa sota el foc. El Ball de Diables a Reus» que vol apropar al públic al model històric del ball de diables a la ciutat i a les poblacions del seu entorn, principalment del Baix Camp i el Priorat. Es presenta en el marc de les activitats de Reus, Capital de la Cultura Catalana 2017.

Els grups de foc –segueixin o no la forma tradicional del ball de diables– han esdevingut, en l'actualitat, un referent de les festes catalanes, presents arreu del territori, a partir de la celebració de correfocs.

El ball de diables —que es caracteritza per l'ús de la pirotècnia, evolucionant sota el foc de les carretilles— ha estat històricament la representació de la lluita del bé contra el mal, que en diverses comarques (Penedès, Garraf, Anoia i part del Camp de Tarragona) es presenta com una representació de teatre popular de carrer, un ball parlat o acte sagramental, en què els diables encapçalats per Llucifer i la Diablessa, són derrotats per sant Miquel i els seus àngels.

A Reus es desenvolupà, a partir del segon terç del segle XIX, un model específic, basat en la participació individual: en festes assenyalades, el ball era integrat per tota aquella persona que, amb el vestit adequat —de propietat, cedit o llogat— sortia a tirar carretilles. La ciutat fou, sens dubte, el centre des d'on es va generar aquesta pràctica, pel fet de disposar d'una important indústria i comerç de la pirotècnia, que fomentava les sortides de diables a canvi de cedir l'equipament necessari. I també per l'existència, fins al darrer terç del segle XX, d'establiments de lloguer d'indumentària teatral i de festa, on qualsevol persona podia obtenir un vestit de diable per participar a les festes. A mitjan segle XX, diversos particulars van encarregar la confecció de vestits de ball de diables. I, finalment, la revitalització del ball i la creació d’una colla estable, a la dècada de 1980, va generar nous vestits que, fins avui, segueixen la tècnica tradicional de decoració.

A Reus, per tant, es conserven una gran quantitat de vestits antics, tots diferents i elaborats seguint una tècnica decorativa consistent en cosir o brodar figures o elements geomètrics sobre la base. Un fet que els diferencia dels vestits d'altres comarques, que són pintats.

A partir de la col·lecció de vestits antics que conserva el museu i havent rebut recentment una important donació d'indumentària per part de Bravium Teatre –que ja havia aportat els que es poden veure a la mostra permanent «Ara toca festa»– i altres donacions,aquesta exposició vol ser un mostra d'aquest patrimoni excepcional pel que fa a la singularitat dels vestits, però també de les festes en que s'han emprat.

L’exposició mostra una cinquantena de vestits de Reus, i cinc de de fora vila, aquests per il·lustrar el model de ball amb parlaments: dos són del segle XX, de l’Arboç i Vilafranca del Penedès; i tres del segle XIX –dels pocs vestits conservats al país– de Vilanova i la Geltrú. Quant als vestits reusencs, la col·lecció que ha rebut el museu correspon en la seva majoria al segle XIX, els més antics, de l’entorn de 1800.

La mostra vol ser una forma d’apropar-se al coneixement d’aquesta manifestació festiva i la seva indumentària, més enllà de l’espectacularitat del foc que la caracteritza.  


bank-phrom
27/03/2020

El Palau dels Artesans

plat1627reus

El Museu de Reus (plaça de la Llibertat, 13) inaugura aquest dijous 4 de maig, a 2/4 de 8 de la tarda, l'exposició “El Palau dels Artesans”, La mostra es podrà visitar al museu reusenc fins al 3 de juny

El Palau dels Artesans és una exposició de fotografies del Palau Güell realitzades pel fotògraf Ramon Manent que il·lustren, gairebé com si es miressin a través d’una lupa, les petites grans joies que complementen l’arquitectura de l’edifici i que no sempre estan a l’abast de l’ull del visitant. L’exposició permet descobrir les formes, peces i estructures singulars que resten amagades a cada estança i racó d’aquest palau urbà construït per l’arquitecte Antoni Gaudí a finals del segle XIX. És una mostra itinerant per tota Catalunya—des de juny de 2016— que es va inaugurar el novembre de 2015 enun espai poc conegut del Palau, la carbonera de l’antiga cavallerissa.

El Palau dels Artesans és una mostra que vol posar en valor el treball dels nombrosos artesans, artistes, industrials i operaris que van participar en l’execució dels elements decoratius del Palau Güell en totes les seves arts aplicades: fusta, forja, vitrall, pedra, ceràmica, guadamassil, teixit o pintura. Petites grans joies de l’edifici que ens arriben projectades gràcies a Ramon Manent, especialista en fotografia de l’art amb més de 40 anys de professió. Manent –autor de més de 150 llibres, una desena dels quals centrats en l’obra de Gaudí– plasma amb les seves imatges la geometria de diversos elements de l’edifici en una instantània que ens revela l’autenticitat i l’essència d’una obra d’art total.

Es tracta d’una mirada creativa acompanyada d’un recorregut expositiu únic i molt revelador elaborat per la comissària Raquel Lacuesta, historiadora de l’art estudiosa de l’obra i la personalitat de Gaudí, que ha estat cap de la Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona i que compta amb un extens currículum com a professora, escriptora i comissària.


bank-phrom
27/03/2020

Un segle i mig de cultura a Reus

plat1627reus

 

L’exposició Un segle i mig de cultura a Reus i a Catalunya. La cultura que ha generat el Centre de Lectura, comissariada per Marc Ferran, Jaume Massó i Joan Navais, vol divulgar el paper primordial que ha jugat històricament aquesta entitat en la difusió de la cultura a Reus, a les comarques del Camp i al sud de Catalunya, així com reivindicar –al mateix temps– l’associacionisme i la cultura amb majúscules com a trets fonamentals de la identitat i de la societat reusenca.

 

No s’ha pretès fer una història cap a dins –mirant-se el melic– de l’ateneu, sinó observar la projecció cultural i cívica del Centre i de la cultura reusenca cap al país. En poques paraules, una història cultural de l’entitat i, per extensió, de la col·lectivitat reusenca.

 

En aquest petit recorregut per l’univers cultural del Centre de Lectura i de Reus, podreu conèixer diferents fites de la dilatada trajectòria de l’ateneu, com ara la creació de la primera biblioteca patrimonial del país, el 1859; la construcció del Teatre Bartrina; la constitució de la Secció Excursionista, el 1901; la celebració del primer Congrés d’Ateneus, l’any 1911; l’aposta pel moviment coral que va donar peu a l’Orfeó Reusenc, el 1918; la primera emissió radiofònica a Reus, l’any 1924, al Bartrina; el Concurs Exposició Nacional de Roses, des de 1948; la fundació del CineClub, el 1969, o l’inici de les Edicions del Centre de Lectura, l’any 1979.

 

Tot plegat, una empremta perdurable a la història de la ciutat de Reus.

 

L’exposició, que ocupa simultàniament dos espais, s’obre al públic el divendres 27 d’abril, a les set del vespre, a la planta baixa del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca i a les vuit a la Sala Fortuny del Centre de Lectura. Ambdós espais es podran visitar fins al dissabte 1 de juliol. La mostra es complementarà amb l’edició, coordinada per Joan Navais, d’un llibre-catàleg que inclourà un seguit d’articles sobre la temàtica expressada i que es presentarà al Centre de Lectura el divendres 2 de juny, a dos quarts de vuit del vespre.

 

 

 


bank-phrom
27/03/2020

Alexandre Frias i Roig: el metge dels infants

plat1627reus

Del 10 de març al 22 d'abril de 2017

 

L’exposició, oberta a la sala central del Museu de Reus a la plaça de la Llibertat, és un documentat homenatge a la vida i l’obra del metge i pediatra reusenc Alexandre Frias i Roig, nascut el 20 d’agost de 1878 a la casa número 19 de l’actual raval de Martí i Folguera. Orfe de la mare –Maria Roig– des dels set anys i del pare –el professor, advocat i polític Isidor Frias– des dels dotze, Alexandre va haver d’estudiar i de treballar alhora. L’any 1890 entrà com a aprenent a la farmàcia de Josep Llovera, situada al començament del carrer de Jesús, i també a la impremta de Pere de Bofarull, on es publicava el Diario de Reus. El 1893 obtingué el grau de Batxiller, a Reus, i el 1894 s’establí a Barcelona, on treballà com a pràctic a la farmàcia de Francesc Sardà. El 1895 inicià els estudis de Magisteri i de Medicina a Barcelona, que compaginaria amb el treball portat a terme en farmàcies obertes a Cornellà, a Sant Joan Despí, a Sant Boi i a la Colònia Güell. Com a membre del grup “La Xeringa”, va participar en nombroses activitats estudiantils i literàries i demostrà a bastament els seus dots humorístics i com a dibuixant. Ja llicenciat en Mediciona i Cirurgia, l’any1902 s’estableix com a metge a l’Ametlla de Mar. El 1905, guanyà les oposicions a una de les places del cos de metges titulars, feina que compaginà amb la d’inspector mèdic municipal. El 1909 tornà a Reus, on obrí una consulta de pediatria. El 1913, després d’un viatge d’estudis per distints països europeus, fou nomenat metge de la junta del patronat de metges titulars de Reus i es plantejà la creació d’una institució de protecció per a la infància a Reus. Pocs mesos després, el van contractar com a ajudant interí de la secció de Ciències de l’Institut reusenc. Molt preocupat per l’elevada taxa de mortalitat infantil del país, impulsà una intensa campanya de divulgació dels principis de puericultura entre les mares recents, a les qual hom donava al Registre Civil un fullet Consejos a las madres para criar bien a sus hijos: lucha contra la mortalidad infantil (1914), que posteriorment ampliaria i actualitzaria amb els títols El que han de saber les mares (1933) i Lo que deben saber las madres (amb diverses edicions, des de 1941).

 

 

 

L’any 1917, amb l’ajut del mecenes Evarist Fàbregas, fundà l’Associació Reusenca de Caritat per ajudar a les mares embarassades. Dos anys després, el 1919, crea l’Institut de Puericultura de Reus, també conegut com “La Gota de Llet”, amb la finalitat d’ajudar els nens protegint-los de la misèria i ignorància en base al control de les dones embarassades i educant les que lactaven els fills. L’Institut organitzà, també, colònies escolars i col·labora amb el Servei Municipal d’Inspecció Mèdica Escolar. L’obra d’Alexandre Frias contribuí a determinar una extraordinària reducció de la taxa de mortalitat infantil a Reus en comparació a la de la resta de l’Estat. Frias fou el primer en estudiar una patologia freqüent a la zona, que encara no es diagnosticava correctament, la leishmaniosi, a la qual dedicà la tesi doctoral, El kala-azar infantil en Reus y su comarca, presentada i publicada el 1918 Creà i dirigí de la revista Puericultura, que es publicè entre 1921 i 1936. Fundà el Laboratori Municipal i, el 1924, implantà la Inspecció Mèdica Escolar i l’Educació Física a l’escola. D’altra banda, Frias impulsà la creació d’un Departament de Pediatria a l’Hospital Sant Joan de Reus, del qual va ser nomenat director el 1945. Fou director vitalici de l’Institut de Puericultura de Reus, al qual hom va donar potseriorment el seu nom i que actualment és la seu de la Regidoria de Salut. Fou distingit, entre d’altres, amb l’Orden Civil de Sanidad (1950) i la medalla al Mèrit Municipal de Reus (1958). Després de la seva mort (succeïda el 26 de febrer de 1963), la ciutat natal el declarà Fill Il·lustre i li dedicà el carrer del Dr. Frias, mentre que l’Ametla de Mar posà el seu nom a la Biblioteca Municipal.

 


bank-phrom
27/03/2020

Educar per transformar la societat

plat1627reus

Del 16 de març al 30 d'abril es podrà visitar al Museu de Reus (plaça de la Llibertat) l'exposició «La renovació de l'escola pública, de l'Empordà a tot Catalunya (1900-1939)». Aquesta és una mostra itinerant produïda pels Arxius Històric de Girona i Comarcal del Baix Empordà, la Fundació Museu del Joguet de Figueres i la Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana. L'exposició estarà complementada amb un seguit de materials de difusió d'aquest període del fons de l'Institut Municipal de Museus.

La mostra s'emmarca dins el cicle «Educar per transformar la societat» que, amb motiu dels 75 anys de la mort del reusenc Joan Montseny i Carret "Federico Urales" (1864-1942), han organitzat l'Arxiu Municipal, la Biblioteca Central Xavier Amorós, l'Institut Municipal de Museus de Reus, Carrutxa i el Centre de Lectura, tot recordant la tasca educadora dels moviments socials al primer terç del segle XX fins a la creació del Consell de l'Escola Nova Unificada, el 1936.

La Biblioteca Central Xavier Amorós presenta, del 15 de març a l'1 d'abril, una mostra bibliogràfica sobre Joan Montseny i la renovació de l'escola pública. A l'Arxiu de Reus tindran lloc les següents conferències:

Dimecres 29 de març, a 2/4 de 8 del vespre.  Joan Navais, El castell maleït. Joan Montseny, el procés de Montjuïc i la repressió de l'obrerisme.
Dimecres 5 d'abril, a 2/4 de 8 del vespre. Emili Cortavitarte, El Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU)
Dijous 20 d'abril. a 2/4 de 8 del vespre. Dolors Marín, La Revista Blanca: les visions de la utopia.

Aquestes activitats —i la mostra sobre l'escola pública, en concret— coincideixen amb l'exposició «Alexandre Frias i Roig: el metge dels infants», també les sales de la plaça de la Llibertat del Museu, programada dins l'any que la ciutat dedica a aquest pediatra reusenc i inaugurada divendres passat. Es tracta de dues activitats complementàries ja que repassen les trajectòries de dos reusencs que, des de òptiques diferents, van treballar per millorar les condicions de vida dels infants i les classes populars, tot recordant els avenços que entre finals del segle XIX i 1936 es produeixen a Catalunya en l'àmbit educatiu i sanitari.


bank-phrom
27/03/2020

El museu ens apropa a la vinculació entre arquitectura i paisatge

plat1627reus

 

 

Els proper mesos de març i abril, en el marc de les activitats de la Capital de la Cultura Catalana 2017, el paisatge serà protagonista. Al Museu de Reus —al raval de Santa Anna, 59— es presenta l'exposició «Construint el paisatge. Arquitectura tradicional i paisatge a Catalunya», una mostra itinerant, coordinada per l'Institut Ramon Muntaner i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

Catalunya és un país amb una gran diversitat de paisatges, producte de la relació continuada entre les éssers humans i l’entorn on els diversos elements construïts, la seva distribució pel territori i les seves formes i materials són un element clau de la configuració del paisatge.

 

L’exposició analitza aquesta interacció en contextos tan diversos com l’alta muntanya, la costa, les terres de secà, l’horta i les planes de regadiu, abordant la complementarietat entre les dimensions d’espais viscuts, simbòlics i productius dels diferents element de l’arquitectura tradicional que en condicionen les formes, les tècniques i els materials utilitzats en la construcció i la ornamentació, en la relació o no amb els recursos presents en el territori i amb els coneixements tècnics dels especialistes. A partir d’aquesta realitat, l’exposició planteja elements de reflexió sobre l’estat actual d’aquest tipus de construccions, tot reflexionant sobre el seu futur a partir de l’actualització dels seus usos i funcions.

 

L’exposició ha estat impulsada i concebuda per l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial, xarxa que integra museus, centres d'estudi i associacions com Carrutxa, centre de documentació del patrimoni i la memòria. Es podra visitar entre l'1 de març i el 18 d'abril de 2017.

 

En col·laboració amb Carrutxa es desenvoluparan diverses activitats a l'entorn de la mostra: conferències sobre els primers estudis sobre les construccions de pedra seca realitzats a les nostres comarques, a càrrec de Salvador Vilaseca, i sobre les barraques de Mont-roig del Camp, declarades en part Béns Culturals d'Interès Nacional. I també sobre l'actualitat pel que fa a la conservació d'aquest patrimoni material i el valor del paisatge, amb exemples també propers en la geografia com el Priorat —comarca que opta a la declaració com a ...— o la gestió del patrimoni arquitectònic al Parc Natural de Montsant.

 

Amb la col·laboració del grup d'estudi de les barraques del Centre Miró de Mont-roig del Camp, l'exposició itinerant es complementa amb una mostra fotogràfica sobre aquest tipus de construccions en aquesta població del Baix Camp, amb la projecció d'un documental sobre el tema.

 

El paisatge ha estat protagonista de les activitats del Museu des del 2016 amb exposicions sobre l'evolució paleoambiental i el poblament prehistòric al Camp de Tarragona, la proposta sobre «Espais indecisos» del laboratori del paisatge de l'Escola d'Art de Reus o l'exposició «Paisatges al fons d'art del Museu» entre el febrer i l'abril de l'any passat.

 

 

 

 

 


bank-phrom
27/03/2020

La font de la Farinera

plat1627reus

 

Una de les necessitats d'una població en creixement, com al Reus de la segona meitat del segle XVIII, és posar l'aigua a l'abast del veïnat. Entre 1778 i 1779 es construeixen noves fonts als quarters, a la plaça de les Monges —actual plaça de Prim— que també portava l'aigua a l'interior del convent de les Carmelites; a la plaça de la Farinera o davant l'església de la Sang, aprofitant una creu de terme que anteriorment era al camí de Riudoms.

 

La plaça de la Farinera rep el nom de l'establiment per al comerç de la farina que hi va ubicar l'Ajuntament l'any 1756. La pedra principal de l'antiga font d'aquesta plaça es conserva al Museu. Representa un molí fariner de vent. Certament es tracta d'una iconografia prou adient per al nom de l'indret, encara que no del tot exacta. Efectivament, la memòria popular associa la mòlta dels cereals als molins moguts pel vent. Però no és menys cert que, a les nostres comarques, bona part de la producció de farina es vinculava als molins hidràulics que omplien les seves grans basses a partir de mines o cursos d'aigua, riuets o rieres, per després accionar les moles.

 

És clar que representar un molí fariner hidràulic és menys evident que un de vent i per això s'explica prou bé que, encara avui, la imatge del molí de planta circular amb les seves aspes sigui tòpica.

 

La font de pedra fou substituïda, al tombant de 1900, per una de metàl·lica. A l'antiga, que fou incorporada al fons del Museu el 1933, hi figura la data en què es va bastir la font: 1779.

 

Tal com explica Ramon Amigó, al seu llibre Materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona... quan es va empredar la plaça, la font fou traslladada al carrer de Montserrat, vora el de Vallroquetes, on encara continua en actiu avui com la única font pública del barri.

 

Salvador Palomar

 

Fotografies:

Antiga font de la plaça de la Fariner. Núm. Inv. 2524

La font al primer terç del segle XX. Col·lecció Antoni Zaragoza Mercadé

 


Col·laboradors