bank-phrom
27/03/2020

El museu ens apropa a la vinculació entre arquitectura i paisatge

plat1627reus

 

 

Els proper mesos de març i abril, en el marc de les activitats de la Capital de la Cultura Catalana 2017, el paisatge serà protagonista. Al Museu de Reus —al raval de Santa Anna, 59— es presenta l'exposició «Construint el paisatge. Arquitectura tradicional i paisatge a Catalunya», una mostra itinerant, coordinada per l'Institut Ramon Muntaner i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

Catalunya és un país amb una gran diversitat de paisatges, producte de la relació continuada entre les éssers humans i l’entorn on els diversos elements construïts, la seva distribució pel territori i les seves formes i materials són un element clau de la configuració del paisatge.

 

L’exposició analitza aquesta interacció en contextos tan diversos com l’alta muntanya, la costa, les terres de secà, l’horta i les planes de regadiu, abordant la complementarietat entre les dimensions d’espais viscuts, simbòlics i productius dels diferents element de l’arquitectura tradicional que en condicionen les formes, les tècniques i els materials utilitzats en la construcció i la ornamentació, en la relació o no amb els recursos presents en el territori i amb els coneixements tècnics dels especialistes. A partir d’aquesta realitat, l’exposició planteja elements de reflexió sobre l’estat actual d’aquest tipus de construccions, tot reflexionant sobre el seu futur a partir de l’actualització dels seus usos i funcions.

 

L’exposició ha estat impulsada i concebuda per l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial, xarxa que integra museus, centres d'estudi i associacions com Carrutxa, centre de documentació del patrimoni i la memòria. Es podra visitar entre l'1 de març i el 18 d'abril de 2017.

 

En col·laboració amb Carrutxa es desenvoluparan diverses activitats a l'entorn de la mostra: conferències sobre els primers estudis sobre les construccions de pedra seca realitzats a les nostres comarques, a càrrec de Salvador Vilaseca, i sobre les barraques de Mont-roig del Camp, declarades en part Béns Culturals d'Interès Nacional. I també sobre l'actualitat pel que fa a la conservació d'aquest patrimoni material i el valor del paisatge, amb exemples també propers en la geografia com el Priorat —comarca que opta a la declaració com a ...— o la gestió del patrimoni arquitectònic al Parc Natural de Montsant.

 

Amb la col·laboració del grup d'estudi de les barraques del Centre Miró de Mont-roig del Camp, l'exposició itinerant es complementa amb una mostra fotogràfica sobre aquest tipus de construccions en aquesta població del Baix Camp, amb la projecció d'un documental sobre el tema.

 

El paisatge ha estat protagonista de les activitats del Museu des del 2016 amb exposicions sobre l'evolució paleoambiental i el poblament prehistòric al Camp de Tarragona, la proposta sobre «Espais indecisos» del laboratori del paisatge de l'Escola d'Art de Reus o l'exposició «Paisatges al fons d'art del Museu» entre el febrer i l'abril de l'any passat.

 

 

 

 

 


bank-phrom
27/03/2020

La font de la Farinera

plat1627reus

 

Una de les necessitats d'una població en creixement, com al Reus de la segona meitat del segle XVIII, és posar l'aigua a l'abast del veïnat. Entre 1778 i 1779 es construeixen noves fonts als quarters, a la plaça de les Monges —actual plaça de Prim— que també portava l'aigua a l'interior del convent de les Carmelites; a la plaça de la Farinera o davant l'església de la Sang, aprofitant una creu de terme que anteriorment era al camí de Riudoms.

 

La plaça de la Farinera rep el nom de l'establiment per al comerç de la farina que hi va ubicar l'Ajuntament l'any 1756. La pedra principal de l'antiga font d'aquesta plaça es conserva al Museu. Representa un molí fariner de vent. Certament es tracta d'una iconografia prou adient per al nom de l'indret, encara que no del tot exacta. Efectivament, la memòria popular associa la mòlta dels cereals als molins moguts pel vent. Però no és menys cert que, a les nostres comarques, bona part de la producció de farina es vinculava als molins hidràulics que omplien les seves grans basses a partir de mines o cursos d'aigua, riuets o rieres, per després accionar les moles.

 

És clar que representar un molí fariner hidràulic és menys evident que un de vent i per això s'explica prou bé que, encara avui, la imatge del molí de planta circular amb les seves aspes sigui tòpica.

 

La font de pedra fou substituïda, al tombant de 1900, per una de metàl·lica. A l'antiga, que fou incorporada al fons del Museu el 1933, hi figura la data en què es va bastir la font: 1779.

 

Tal com explica Ramon Amigó, al seu llibre Materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona... quan es va empredar la plaça, la font fou traslladada al carrer de Montserrat, vora el de Vallroquetes, on encara continua en actiu avui com la única font pública del barri.

 

Salvador Palomar

 

Fotografies:

Antiga font de la plaça de la Fariner. Núm. Inv. 2524

La font al primer terç del segle XX. Col·lecció Antoni Zaragoza Mercadé

 


bank-phrom
27/03/2020

Obres del Museu de Reus a Fuendetodos i a Granada

plat1627reus

Dues exposicions amb materials del Fons del Museu de Reus: la temporal de l'obra gràfica de Fortuny a Fuendetodos (Saragossa), Mariano Fortuny. Aguafuertes. 1861-1874, i la itinerant iniciada a Granada, Tiempo de ensoñación. Andalucía en el imaginario de Fortuny.

El Museu de Reus cedeix temporalment part dels seus fons gràfics, fotogràfics i pictòrics de Marià Fortuny i de Josep Tapiró per a ser exposats arreu de l’Estat espanyol.


L’Institut Municipal de Museus de Reus ha prestat la col·lecció de gravats de Marià Fortuny Marsal (Reus, 1838 - Roma, 1874), que formen part del seu fons d’art des que ingressaren –per donació de la seva vídua, Cecilia Madrazo, l’any 1933, i de l’Agrupació Mariano Fortuny, el 1954– a l’exposició que es va inaugurar el 28 d’octubre de 2016, que romandrà oberta fins al 8 de gener de 2017 a la Sala d’Exposicions Ignacio Zuloaga de Fuendetodos i que porta com a títol “Mariano Fortuny. Aguafuertes. 1861-1874”. La Diputación Provincial de Zaragoza i el Consorcio Cultural Goya-Fuendetodos organitzen la mostra de l’obra gràfica de Fortuny, a partir de trenta gravats (dels trenta-cinc coneguts de l’artista reusenc).


Marià Fortuny Marsal és un dels grans artistes de la pintura europea del segle xix. L’any 1870, el crític Théophile Gautier va definir Fortuny dient que com a gravador igualava Goya i s’aproximava a Rembrandt i, de fet, la crítica artística situa la seva producció gravada com a propera a la de Goya i a l’alçada de la de Picasso.

 

Les temàtiques dels seus gravats, com la major part de la seva obra pictòrica, són l’orientalisme, els retrats o l’anomenat gènere de casaques, treballats però, des d’una vessant més creativa i amb una major llibertat a l’hora d’expressar-se, en comparació a la seva obra pictòrica de temàtica més comercial, encasellada o dirigida a una classe social molt adinerada. Són obres de l’etapa de maduresa creativa de l’artista, a la qual va arribar a partir de la dècada de 1860. La mostra acull títols com Àrab vetllant el cos del seu amic, Família Marroquina, Els guardians de la Qasba de Tetuan, Serenade, Idil·li, Anacoreta, Tànger, La tiradora de cartes o Dos cardenals, entre d’altres.

 

D’altra banda, i per a l’exposició itinerant Tiempo de ensoñación. Andalucía en el imaginario de Fortuny, l’Institut Municipal de Museus de Reus ha cedit una aquarel·la de Josep Tapiró, Núvia, i nou fotografies de Marià Fortuny, entre les quals hi ha tres retrats de l’artista reusenc –dues de bust i de perfil i un altra frontal i de cos sencer–; dues fotografies on apareix disfressat d’àrab; un retrat de grup amb Crayens i Federico i Raimundo de Madrazo; i una altra amb el seu amic Tomàs Moragas; un retrat del pintor assegut al pati de l’Alhambra, i una darrera fotografia amb Fortuny al seu llit de mort.

 

Les nou fotografies de Fortuny i l’aquarel·la de Tapiró, del Museu de Reus, comparteixen espai expositiu amb més de dues-centes obres, principalment dibuixos i esbossos de l’artista reusenc, conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya, però també obres cedides per d’altres institucions nacionals, com la Biblioteca Nacional, el Museu del Prado, els Museus de Belles Arts de Granada i Bilbao, el Museo del Traje o la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres, i internacionals, com el Museu del Louvre, Museu d’Orsay i el Palau Fortuny de Venècia, així com una important quantitat de peces procedents de diversos col·leccionistes privats.

 

Amb aquesta exposició, el Patronato de la Alhambra y el Generalife, l’Obra Social “la Caixa” i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) commemoren els més de 140 anys del viatge del pintor reusenc a Granada, on hi va viure i treballar entre 1870 i 1872, i mostren l’admiració de l’artista pel món oriental després de la seva estada a la fortificació nassarita de l’Alhambra.

 

Granada suposà per a Marià Fortuny una trobada amb un espai i un temps d’inspiració orientalista que el portà cap a una renovació dins el seu estil i de la seva temàtica pictòrica, en un moment en què l’artista començava a voler deixar enrere aquella temàtica costumista, anomenada de casaques, que li havia reportat gran fama però de la qual volia allunyar-se. Aquesta inspiració orientalista també es fa palesa a l’estil pictòric característic de Josep Tapiró i la seva Núvia n’és un exemple representatiu.

 

La mostra, comissariada pel conservador de dibuixos i gravats del MNAC, Francesc Quílez, va ser inaugurada el passat 23 de novembre i romandrà oberta a la Sala d’exposicions temporals del Museo de Bellas Artes de Granada, a la planta superior del Palacio de Carlos V, dins el Conjunto Monumental de la Alhambra i el Generalife, fins al 26 de març de 2017. Després viatjarà a Saragossa, on s’exposarà a l’edifici de CaixaForum del 26 d’abril al 20 d’agost i, finalment, és prevista la darrera itinerància a Sevilla, també a la seu de CaixaForum, del 20 de setembre de 2017 al 7 de gener de 2018, moment en què les peces retornaran, de nou, al Museu de Reus.

 

 

 

RAQUEL APARICIO MAINAR 15/12/2016


bank-phrom
27/03/2020

L’escultura del déu Bacus de la vil·la romana dels Antigons (Reus), en una exposició temporal al Museu de Prehistòria de València

plat1627reus

Els diversos fragments conservats d’aquesta estàtua de marbre blanc grisós van aparèixer al rebliment interior del nimfeu de la vil·la romana situada a la partida reusenca dels Antigons, ben a prop del límit amb el terme municipal de la Canonja, en el curs dels treballs de salvament que hi va portar a terme –sobretot els anys 1976 i 1977– l’antic Grup de Recerques Arqueològiques del Museu de Reus.


Les seves dimensions actuals són de 73,5 cm d’altura, 25,5 cm d’amplada i 14 cm de gruix. L’escultura (IMMR 5910) representava Bacus, el déu romà del vi i de la verema, pràcticament nu, només amb una nebris sobre l’espatlla esquerra, amb una pantera (el seu animal associat) als peus. En fragmentar-se, la peça va perdre el cap i bona part dels braços i de les cames, tant de la figura humana com de l’animal. No s’hi aprecien restes de la policromia original, però sí que conserva una part de la base o peanya original, on hi el peu dret de la divinitat i la part inferior del cos de la pantera.


Aquesta bella figura de Bacus va ser publicada per primera vegada pel sotasignat, que fou un dels seus descobridors, l’any 1984. La Dra. Eva M. Koppel, que va estudiar nou anys després els diferents fragments escultòrics apareguts i recuperats als Antigons, va considerar-la una obra esculpida al segle II. Al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca (MASV) es conserven altres representacions d’aquesta divinitat –molt popular entre els romans–, procedents de jaciments situats a l’actual comarca del Baix Camp, un territori de l’ager Tarraconensis que –no per casualitat– va esdevenir una important àrea productora de vi per a l’exportació arreu de l’Imperi, especialment durant els dos primers segles de l’Era.

 

L’escultura del Bacus dels Antigons fou seleccionada per a fer part de l’exposició temporal i itinerant “El sexe a l’època romana”, comissariada pel Museu de Badalona i produïda per l’Arqueoxarxa i el Museu d’Arqueologia de Catalunya. L’original s’exposarà a la seu del Museu de Prehistòria de València, entre el 26 de gener i el 30 d’abril de 2017, i al MASV se’n col·locarà temporalment una còpia sintètica i a escala real.

 

Jaume Massó Carballido, 15/10/2016

 

 

 

Imatge: Fotografia de F. Fernàndez / Arxiu de l’IMMR

 

 

 


bank-phrom
27/03/2020

Conèixer el refugi antiaeri

plat1627reus

 

Aquest dilluns 12 de desembre hem realitzat la última visita setmanal al refugi antiaeri de la Patacada. Aquesta proposta del Museu de Reus permet que qualsevol persona pugui conèixer aquesta construcció de defensa passiva bastida entre 1937 i 1938, per protegir la població reusenca dels bombardeigs de l'aviació franquista. Les visites es realitzen el dilluns a la tarda i cal inscriure's prèviament trucant al Museu.

 

Aquestes visites són sempre comentades i s'organitzen en grups d'unes quinze persones, fet que permet moure's amb comoditat per les galeries del refugi i escoltar les explicacions. Més enllà de descobrir amb curiositat els centenars de metres de galeria excavats al subsol de l'actual plaça de la Patacada i carrers propers, l'activitat té com a objectiu explicar el context en què es van construir els refugis, la Guerra Civil, com a forma d'autodefensa d'una població no combatent davant el fet que, amb l'ús de l'aviació, la mort i la destrucció podien arribar a qualsevol punt de la rereguarda.

 

D'alguna manera, és pot dir que la Guerra Civil espanyola obre, a Europa, un model de guerra total —no només als camps de batalla— en que la població civil pot esdevenir objectiu militar, en què la por esdevé arma de guerra. Un model que, malauradament, ens porta a reflexionar sobre el present on milers de persones viuen aquesta situació, sota l'amenaça d'armes encara molt més sofisticades.

 

Més 750 persones, entre visites individuals i de grups escolars o associatius, han baixat al refugi en aquests mesos. L'activitat, sempre en grups petits, s'ha enriquit amb les aportacions del públic, tant pel que fa al coneixement com a les emocions, com la d'una persona que havia estat al refugi de xiqueta. Des d'algun testimoni viscut, doncs, a moltes situacions i anècdotes explicades, de segona o tercera generació. Alguna visita ha esdevingut, en algun moment, taller de memòria oral.

 

En definitiva, una experiència ben positiva, que continuarà a partir del 9 de gener de 2017 amb visites obertes al públic en general o per a grups escolars. Per inscriure's, cal trucar al museu 977010660 o escrivint a [email protected]

 


bank-phrom
27/03/2020

Més de dos segles de Ball de Diables a Reus

plat1627reus

És difícil precisar en quin moment el Ball de Diables es consolida com una de les pràctiques festives habituals en les celebracions reusenques. Documentalment, és clar que a finals del segle XVIII, el ball era vinculat al gremi de boters i que l'integrava un nombròs grup de diables —el 1792 formant dues colles— que disparaven carretilles o rodes de focs artificials, encapçalats per grans tabals. Podem especular encara sobre si en el periode 1720-1788, les referències indirectes que aporten les cròniques del segle XIX corresponen efectivament a la presència d'aquesta manifestació festiva a les professons de trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia a la seva ermita. En tot cas, com que no m'agraden gens les efemèrides forçades, em quedo an la constatació que el ball compta amb més de dos segles d'existència continuada a Reus, fet que li atorga un valor prou significatiu en el conjunt del patrimoni cultural de la ciutat. Sobre la quantitat de diables i de pirotècnia emprada, es pot recordar, a tall d'exemple, que un dietari anota que el 1816: «y lo más lucido de todo fué el de los diablos, que antes de llegar la Virgen a su hermita hivieron fuego con sus carretillas que del puente hasta dicha ermita estuvieron más de dos horas.»

 

Em sembla prou evident que, si més no fins al primer terç del segle XIX, el ball de diables reusenc comptava amb parlaments. És a dir que, a l'igual que en altres poblacions era un ball parlat, es representava la peça de teatre de carrer que figura l'enfrontament entre els diables, encapçalats per Llucifer i la diablessa, i els àngels, amb sant Miquel al davant.

 

D'aquesta representació no en tenim cap rastre excepte que es fa palesa la seva desaparició quan el memorial de les festes de la jura d'Isabel II, el 1833, rectifica l'anotació respecte al ball «que figura el triunfo que sobre los ángeles malos obtuvo el arcangel San Miguel», amb una referència als milers de carretilles disparades. Més clara és la descripció que en fa Antoni de Bofarull en el llibre on descriu els costums de la seva joventut, entre 1820 i 1840:


«Lo ball representat fou dels que menos s'anà fent, y en cambi s'adoptà aquella vestidura des de llavors, en tota classe de festas, com per a fer una espècie de fochs artificials ambulants, pusquan té lloch tal cas, molts particulars llogan un vestit de ball de diable (així ho anomenan y no vestit de diable, lo que prova son origen), se penjan al coll un civader ple de carretillas, y passejantse per tot arreu, allà on bé els sembla, aganxan una carretilla, li pegan foch i fentla voltar ab forsa, s'obren pas per tot allà on volen.»


Una descripció del model històric del ball que, en part, ha arribat fins als nostres dies: Ball de diables de participació individual, sense parlaments ni personatges definits, ni acompanyament de tabals, on cada persona es procurava un vestit —de lloguer o de propietat, cedit pels mateixos establiments de pirotècnia, segons el moment— per sortir a tirar carretilles. Un ball que trobem documentat a les festes de barri i al carnaval, per Sant Pere, a les solemnitats cíviques i religioses.


Una pràctica que va influir en les poblacions de la rodalia que llogaven els vestits i compraven la pirotècnia a Reus. En l'actualitat, alguns balls de diables del Baix Camp i el Priorat reflecteixen, en la seva indumentària o forma d'evolucionar, les característiques d'aquest model històric.


Un dels trets principals és la gran riquesa i varietat en la indumentària. Al llarg del temps s'han confeccionat molts vestits, amb la tècnica de cosir els motius decoratius sobre una base de tela resistent al foc —sense pintar-los— i, en l'actualitat, se'n conserven desenes. Recentment, el Museu de Reus ha rebut una important donació de vestits antics de diable, de part del Bravium, que ja havia aportat els que es poden veure en una vitrina de l'exposició «Åra toca festa». Aquesta col·lecció d'una seixantena de peces, entre jaquetes i pantalons, mostra l'evolució de la indumentària del ball entre la primera meitat del segle XIX —sinó són anteriors— i el primer terç del segle XX, tot i que algun vestit es va continuar emprant fins el 1979.

 

A partir d'aquest fons, però també de la recerca sobre fonts documentals i orals, o el recull de fotografies que abasta des del tombant de 1900 al present, el Museu proposa una exposició temporal, «La festa sota el foc», dedicada a explicar la història i les característiques específiques dels balls de diables al Baix Camp i el Priorat, en el context del model històric del ball present a diverses comarques.

 

Per a la realització d'aquesta mostra estem treballant en la localització de vestits antics, com els conservats a Reus, les Borges del Camp o Falset, però també d'aquells que es van confeccionar més recentment, com els fets a Reus a mitjan del segle XX o, finalment, amb la revitalització de la presència dels diables al carrer, a partir de la dècada de 1980. D'igual forma, l'exposició s'inicia amb un àmbit que situa aquesta manifestació festiva en el conjunt del país, que comptarà amb peces cedides per particulars o colles d'altres poblacions.

 

En definitiva, volem que aquesta exposició serveixi per donar a conèixer el model de Ball de Diables, amb les seves particularitats a Reus i el seu entorn, en el context d'aquesta manifestació de cultura popular. La inauguració de la mostra és prevista a mitjan juny i es podrà visitar fins a finals d'octubre.

 

Salvador Palomar

 


bank-phrom
27/03/2020

Les rifes de panellets i confitura a Reus

plat1627reus

 

Tots Sants i el dia de difunts, l'1 i 2 de novembre, són moments de record dels avantpassats. Costums com la visita als cementiris o la castanyada -que té els seus orígens en una celebració familiar que ha esdevingut més col·lectiva i lúdica-  són comuns arreu del país. A Reus, però, conserva com a tret específic les rifes de panellets i confitura que organitzen diverses entitats.

Aquesta pràctica arrela, al segle XIX, de la mà de les pastisseries i forns, que rifaven panellets, a la porta dels establiments o a la plaça del Mercadal. I de les societats culturals i recreatives que organitzaven rifes de plats de confitura i panellets, també d'ampolles de vi o licors, a les respectives seus socials. La forma de sorteig d'aquest productes es basava, com encara es fa avui, en l'aposta oral, sense butlletes. Els participants juguen a un número de l'1 al 20, mentre roden les vint boles en un bombo. El crit de: -...i va bola! anuncia l'extracció del número guanyador. Antigament, les societats organitzaven també la rifa d'un lot o ramellet, amb tota mena de productes de menjar, figures decoratives i, fins i tot, amb premis amb metàl·lic. Aquesta es feia mitjançant butlletes que es venien setmanes abans.

En l'actualitat, la rifa de confitura més concorreguda és la que té lloc a l'Orfeó Reusenc, amb una llarga tradició. També es manté la que organitza la Germandat de sant Isidre i santa Llúcia. En els últims anys, altres entitats han organitzat rifes i s'ha consolidat la que promou el Bou de Reus al Casal Despertaferro.

La fotografia d'Estanis Pedrola, de l'Arxiu Fotogràfic d'Antoni Zaragoza Mercadé (CIMIR) fou publicada a la  revista URBS i ens mostra l'ambient a la plaça del Mercadal.


bank-phrom
27/03/2020

Eduard Toda, un reusenc de soca-rel

plat1627reus

 

Com tants altres compatricis seus, Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 - Poblet, 1941) es va sentir sempre vitalment vinculat a la seva ciutat natal. I molts dels qui el van conèixer i en van parlar també n’acostumaven a destacar el seu caràcter reusenc i àdhuc reusenquista. Us en faig cinc cèntims.


Molt aviat, quan Toda acabava de fer els trenta-tres anys, el periodista Josep Roca i Roca (signant amb el pseudònim “P. del O”) li dedicà un dels seus “Retratos de cos enter” a les planes de la revista barcelonina La Esquella de la Torratxa (núm. 471, 21 de gener de 1888, p. 33-35). Roca començà l’article escrivint (hi corregeixo només els accents gràfics, com en tots els textos que transcriuré aquí): “De fixo que n’hauran sentit parlar més de una vegada. Conta 33 anys escassos y ha seguit mitj món. Fill de Reus com en Fortuny, com en Prim, com en Bartrina; guapo, de bona presència, més aviat alt que baix, cabell y barba rossos, ulls blaus y expressius, respirant franquesa y bon humor, és de la rassa dels homes infatigables y emprenedors, dels que reuneixen la ciència a la acció, l’afany de descubrir e investigar a un gran esperit de observació y a un fort caudal de coneixements. És impossible parlarli sense posarhi simpatias; té ángel, com diuen los castellans”. Uns quants mesos abans, el 25 de juny de 1887, a la mateixa Esquella, a la secció “Caps de brot”, ja havia aparegut una amable caricatura de Toda, acompanyada d’aquest rodolí: “Diplomátich, antiquari, / literat, orientalista... / tot ho es y de tot s’ocupa / ab activitat may vista. / Serio y enemich del bombo, / jamay lo sèu temps malgasta; / treballa, tè cor y geni; / es un fill de Reus... y basta.”


Molts anys després, el 26 de juny de 1924, a les planes del setmanari humorístic barceloní El Borinot (núm. 31, p. 6), el redactor que signava amb el pseudònim “Un moment” va incloure Toda entre els fills més destacats de la ciutat. L’article, intitulat “Per homes cèlebres”, comença dient: “Per homes cèlebres, Reus, no va de broma. Mireu, en el moment d’escriure aquestes ratlles, els noms que se’ns acuden, a raig de ploma, els uns encara vius, els altes ja morts...”, i tot seguit hi esmenta i glossa breument el general Prim, l’arquitecte Gaudí, el metge Jaume Peyrí, el pintor Fortuny, l’escriptor Joaquim M. Bartrina, el bibliòfil Pau Font de Rubinat, el poeta Josep Martí Folguera i el mecenes Evarist Fàbregas, a més d’Eduard Toda i –curiosament, però també significativament– l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, aquest evidentment no reusenc de naixença però és clar que molt relacionat professionalment amb Reus. Pel que fa a Toda, el redactor digué: “Eduard Toda i Güell, que prenent l’aire dels Mèdicis, podríem anomenar El Magnífic, amo i senyor d’un dels llocs més vistents de la nostra terra: Escornalbou”. Després d’un seguit de consideracions complementàries, l’article acaba així: “En fi; que no acabaríem mai: fem punt. Visca Reus!”.

 

Com és natural, Toda ens va deixar –entre el gran nombre de llibres i articles que publicà al llarg de la seva vida– diverses referències a la seva ciutat. Vegem-ne un parell.

 

El 15 de juny de 1884, a la revista barcelonina La Ilustració Catalana (núm. 112, p. 162-163), al primer lliurament del seu treball sobre la “Crema dels convents a Reus” i per a explicar com eren la ciutat i els seus habitants als anys inicials del segle xix, va escriure: “Tot era a Reus particular y diferent dels altres pobles de Catalunya: en sos vehins se veya la energia que mou una voluntat de ferro, y brillava’l talent capas de realisar obras que la gent d’ahir hauria portat a cap per més que avuy sian declaradas de execució impossible. La vila progressava y li eran certament rèmoras y estorbs los establiments monàstichs que tenia en lo clos de sas murallas. / Dihem, pera ser exactes, que en las lluytas políticas d’aquella època, Reus caygué resoltament del costat de la llibertat, lo qual féu encara més delicada la situació dels convents en son recinte.”

 

I el 3 de novembre de 1888, a les planes de la ja citada La Esquella de la Torratxa, a l’article “La plassa a Reus” (núm. 512, p. 693-696), dedicat al Mercadal vora el qual va néixer, Toda explicava: “¡Si las he midat y corregut aquellas desiguals llosas de pedra de Salou, de tots colors! Vaig veure posarlas, las he torrat ab los fochs de Sant Joan, las he vist calcinar en dias de revolta; mes res pot haverlas tant gastadas com mon pas incessant de minyó. ¡Quants parells de sabatas m’hi deixaren allí las solas!”.

 

Acabo amb un autògraf inèdit que figura en un dels àlbums de la col·lecció que el senyor Martorell Òdena va recopilar pacientment al seu dia i que –des de fa anys– es conserva a la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus. L’he conegut gràcies a l’amable indicació de la professora Fina Masdéu i a l’eficaç col·laboració de les bibliotecàries de l’entitat. Diu així: “Reus, París y Londres. I primer, Reus. / Ningú pot dirho ab millor coneixement dels llochs que / Eduard Toda y Güell [signat] / Reus 9 Septembre [19]24”.

 

Ningú no podia dir-ho amb millor coneixement que el reusenc Toda, perquè quan encara treballava per al Ministerio de Estado –a la darrera dècada del segle xix– havia viscut a l’Havre, a París i a Londres, ciutat en la qual va exercir posteriorment –i ja de manera privada, entre 1901 i 1919– el càrrec de representant de la naviliera Sota & Aznar.


Jaume Massó Carballido, comissari de l'exposició "Eduard Toda, de Reus al món"

 

 

 


bank-phrom
27/03/2020

El patrimoni audiovisual

plat1627reus

 

 

La UNESCO va proposar el 27 d’octubre com a Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, amb la voluntat de posar en relleu la fragilitat del llegat de pel·lícules i de gravacions sonores. L’efemèride també vol constatar la importància de conservar-les i de difondre-les com a mitjà per a fomentar els valors universals i per a contribuir a la cultura de la tolerància.

 

Les fotografia, les imatges en moviment o les gravacions sonores són registres importants de les formes de vida d’una societat i d’uns determinats moments de la trajectòria personal de cadascú. Normalment es registren fets que es creuen rellevants i irrepetibles, com per exemple els ritus de pas –batejos, comunions o casaments–, però també aspectes més socials de la vida en comunitat, com les festes majors, la Setmana Santa, les fires de mostres anuals o les manifestacions de l’11 de Setembre. Es tracta d’imatges que ens ajuden a preservar la memòria personal i social –és a dir, la identitat– i que reforcen el sentiment de pertinença a una comunitat.

 

Les imatges del passat ens transporten a un altre món i a un altre temps i desperten sentiments d’enyorança. Gràcies a les imatges es poden reviure, des del futur, realitats passades i les imatges ens ajuden, així, a construir un pont entre el passat i el present i un aqüeducte entre generacions. El patrimoni audiovisual és un testimoni únic per a comprendre el segles xix i xx i, a més, té el valor afegit de ser accessible i comprensible per a tots els públics.

 

Preservar aquests arxius és la tasca que té encarregada el Centre de la Imatge Mas Iglesias (CIMIR). Es tracta de conservar-los físicament, però també de dotar-los de valor amb la documentació. Amb aquesta finalitat, des del Centre de la Imatge s’impula el projecte anomenat Pous de Memòria. Es tracta de crear un grup de voluntaris amb coneixements i vivències que ajudin a la documentació de les imatges del centre. Es vol, en definitiva, crear una plataforma de recerca històrica que, a través de les imatges, vinculi informants i investigadors.

 

Per a celebrar el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, el CIMIR va organitzar una trobada anual per donar les gràcies a les persones que, amb les seves donacions, han fet possible el Centre. Commemoracions d’aquesta mena serveixen, sobretot, per a sensibilitzar la població i les institucions de la necessitat i la importància de preservar el nostre patrimoni audiovisual.


bank-phrom
27/03/2020

Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual

plat1627reus

El dimecres 26 i el dijous 27, tindran lloc les activitats, impulsades pel CIMIR, que commemoren el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, que per aprovació de la UNESCO s'escau el 27 d'octubre.


Els documents audiovisuals, com ara pel·lícules, programes de ràdio i de televisió, els enregistraments sonors i de vídeo, contenen els registres dels principals esdeveniments dels segles XX i XXI. Per aquest motiu, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va fixar l'any 2005 la data del 27 d'octubre com a Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual.


És per això que centres culturals, arxius fílmics i audiovisuals o altres equipaments dedicats a la preservació i difusió del patrimoni, com el CIMIR de Reus, s'afegeixen a aquesta commemoració. Els actes previstos són els següents:


Dimecres 26 d'octubre

  • 18:30 -19:30 Visita guiada a l’exposició permanent sobre la història de la la fotografia Reus a càrrec de Josep Maria Ribas Prous

  • 19:30 – 20:30 Recepció. Un cop més, el Centre de la Imatge vol reunir i homenatjar a les persones que han fet possible l'existència del CIMIR gràcies a les seves donacions i activisme.

 Dijous 27 d'octubre

  • 10:00-11:30 Comença el projecte “Pous de Memòria”. Primera trobada i presentació dels voluntaris que col·laboraran aportant coneixement a les col·leccions del CIMIR.

  • 12:00 – 14:00 Projecció de pel·lícules recuperades. Projecció d’una selecció de les pel·lícules que el Centre de la Imatge ha recuperat al llarg del 2016 i que han passat a formar part dels fons de la Cinemateca Antoni Martra Badia.

  • 19:30-20:30 a l'Arxiu de Reus presentació del documental «Records de Maspujols. En parla una generació» realitzat per Ivan Cánovas i Pilar Llauradó. L’activitat és organitzada per Carrutxa i l’Arxiu.

 


Col·laboradors